La senda dels elefants

En l'esquema actual costa enten­dre la monar­quia com a forma de govern, tot i que s'inventà el suc­ce­dani de monar­quia par­la­mentària per donar un caràcter més democràtic a un règim sus­ten­tat en la legi­ti­mi­tat de sang i en drets històrics quasi sem­pre here­tats d'una crònica vio­lenta. Amb tot, hi ha estats que gau­dei­xen de man­te­nir una família més o menys espe­cial, basant-se en una llarga tra­dició, a la qual cedei­xen drets de repre­sen­tació i pre­ben­des pro­to­col·làries. Els monar­ques són allà i tenen els seus sin­gu­lars codis de com­por­ta­ment, tot i que allò de la sang blava la Revo­lució Fran­cesa ja demostrà que era una lle­genda sense fona­ment. Fent un símil ente­ne­dor, per un estat lluir rei és com per qual­se­vol mor­tal tenir un gerro sobre la taula del men­ja­dor o un qua­dre pen­jat al rebe­dor, amb l'avan­tatge que el gerro i el qua­dre s'estan qui­ets.

Aquest estat del qual encara for­mem part manté l'estruc­tura de règim monàrquic, tot i que la història més aviat demos­tra que la ciu­ta­da­nia té sen­ti­ments repu­bli­cans. Però les dar­re­res gene­ra­ci­ons s'han aco­mo­dat a tenir un cap coro­nat en les fotos dels des­pat­xos ofi­ci­als, a més d'haver estat ali­men­tada amb la lle­genda que un Borbó vin­gut de l'exili els salvà de no sé quina dic­ta­dura i els donà esta­tus de país modern i democràtic. I, en la sim­pli­fi­cació del dia a dia, s'imposa el pen­sa­ment que un rei queda bé als segells i a les revis­tes de paper seti­nat, sem­pre que no molesti gaire.

Els temps no estan per gai­res ale­gries i hi ha errors inac­cep­ta­bles. Quan un monarca es creu l'amo d'una immensa finca i dis­posa de l'entorn segons els pro­pis capri­cis, no anem bé. Encara més, quan un rei deixa de ser un per­so­natge exem­plar i sus­tenta la corona entre la cor­rupció i el nepo­tisme, en l'Europa del segle XXI deixa de tenir un lloc reser­vat. La monar­quia té un pecat ori­gi­nal, pot­ser per­do­na­ble, però no pot car­re­gar amb un sac de vicis que crei­xen i es mul­ti­pli­quen.

El dar­rer agost, aques­tes matei­xes pàgines han aco­llit una sèrie que posava els Bor­bons en pilo­tes i recre­ava els nego­cis de les pilo­tes dels dar­rers Bor­bons. Tota una lliçó sobre el mal fun­ci­o­na­ment de la cort de Madrid i una reflexió del perquè dels més que dub­tes sobre la família borbònica. Però la seqüència no acaba i avui hi ha molt més sota sos­pita. A part d'això, la decre­pi­tud de Joan Car­les afe­geix interès a com­pro­var la data de cadu­ci­tat. Com diuen els cas­tis­sos cas­te­llans, al poble no li cos­ta­ria gaire fer borbón i cuenta nueva. I la monar­quia espa­nyola, si és que exis­teix com a tal, és immersa en la mateixa crisi d'estat que demana a crits una nova for­mu­lació del tot, ben dife­rent de l'actual.

Des que els ele­fants posa­ren la tra­veta al Borbó i la seva amis­tançada, la figura del cap d'estat espa­nyol no ha dei­xat d'estar a bas­ta­ment qüesti­o­nada. D'altra banda, els múlti­ples pro­ble­mes de salut –Déu salvi el rei!– han aju­dat a esten­dre la creença que qual­se­vol comu­ni­cat de La Zar­zu­ela pot aca­bar amb la sig­na­tura del equipo médico habi­tual. La imatge del monarca el dia de la Pas­qua Mili­tar apa­ren­tava la fi d'un cicle, argu­men­tant l'enfon­sa­ment de la Marca España. Només un àgil procés suc­ces­sori pot­ser podria maqui­llar durant un temps la monar­quia. Amb tot, la història dels dar­rers Felips (quart i cinquè) tenen les cròniques escri­tes.

Els ele­fants repu­bli­cans de Botswana saben que hi ha una expe­ri­men­tada esco­peta que ja no dis­pa­rarà con­tra ells. En la seva difícil senda per la super­vivència poden tenir l'abso­luta segu­re­tat que han gua­nyat la par­tida.