Un compromís col·lectiu
Educar, o sigui, tenir clara la intencionalitat d'influir en un altre perquè aquest aprengui, es comporti o actuï d'una forma determinada, és una tasca compartida per tota la societat. Tothom educa amb més o menys intensitat, voluntat o consciència. I justament perquè aquest és un afer col·lectiu podem exigir de tothom una actitud responsable i, per tant, coresponsable.
Les famílies tenen el deure social d'educar els seus fills i l'escola el de complementar aquesta educació procurant que els infants i joves adquireixin un seguit d'aprenentatges que la societat prioritza. Complementàriament a l'escola hi ha un ampli conjunt d'institucions i accions educatives que enriqueixen la formació dels ciutadans (entitats de lleure, de caràcter esportiu, artístic, cívic, etc.) formant un teixit formatiu que constitueix un dels actius més importants del país. Perquè aquest entramat, a més, es pugui optimitzar cal el suport actiu de les institucions i els poders públics.
Tanmateix, si volem fer un pas més i fer que l'educació –la que afecta a tothom al llarg de la seva vida i en tots els seus aspectes– aconsegueixi que tot ciutadà pugui exercir amb eficàcia la tasca de coresponsabilització educativa que li pertoca, cal que ningú se senti sol ni quedi enrere en les seves oportunitats de progrés personal i social. Alhora, tothom ha de poder accedir, si ho necessita, a l'ajut, l'assessorament i, en definitiva, l'acompanyament a què té dret com a ciutadà (des del punt de vista personal, acadèmic, professional i social). Igual que assumim que tot escolar ha de rebre un permanent servei d'acompanyament educatiu que l'orienti i li doni eines per prendre decisions amb criteri i informació sobre la seva vida, així mateix, en totes les edats i en un món tan canviant i incert com el nostre, una comunitat que vulgui ser educadora no pot permetre que hi hagi persones o col·lectius que restin al marge de la informació, les oportunitats, els recursos i l'atenció educativa que necessitin.
Ens cal una societat basada en la confiança entre els seus ciutadans i les institucions, els mitjans de comunicació, el món econòmic i empresarial, els representants polítics i socials, etc. Una societat menys necessitada d'estaments i nivells burocràtics i administratius que en lloc de basar-se en la confiança ho fan, sovint, des de la malfiança com a principi. Però per aconseguir aquest canvi de mentalitat hem d'impulsar una revolució educativa dels ciutadans. Aquests han de poder prendre les seves decisions i formular les pròpies iniciatives amb responsabilitat tot assumint plenament les conseqüències dels seus actes, en lloc de projectar en els altres les seves mancances o fracassos. Hem d'avançar cap a una societat més madura, més responsable, menys dependent i, en definitiva, més educada i més educadora. Ara bé, per aconseguir això primer cal garantir l'acompanyament personal integral de cada ciutadà posant especial èmfasi en les persones i col·lectius més vulnerables. Una vila, una ciutat o un país no pot deixar que ningú se senti sol, abandonat, desinformat, no acompanyat. I aquesta no ha de ser una funció assistencial sinó de promoció educativa, és a dir, que posi l'accent en l'apoderament de les persones a partir que se'ls garanteix les oportunitats de promoció en tots els seus àmbits (personal, educatiu, laboral, social, artístic, etc.). La qualitat d'un país depèn de la qualitat de les seves persones. Tenir cura de totes i cadascuna d'elles constitueix l'única forma de fer-ho possible.
