Transparència

A qualsevol persona de l'Europa meridional el deu haver sorprès passejar per Holanda i observar que els interiors dels habitatges particulars són visibles per a tothom que transita per la via pública. Com si fossin vinyetes facetades d'una obra teatral contemporània que alternés diversos escenaris, els habitatges holandesos, dotats de grans finestrals i sense cap cortina que veli els interiors, donen al carrer de tal manera que el transeünt pot contemplar amb tot detall els moviments de les cuques humanes que hi fan vida. Una amiga que viu a Amsterdam explica que aquesta transparència no és gens intimidatòria: ella veu els veïns de davant, i ella és també un llibre obert per a ells. Amb el temps, diu, t'acostumes a aquesta familiaritat. Saps a quina hora els veïns arriben a casa, quins dies solen tenir convidats, quin diari llegeixen, quin vi beuen... Aquesta relativització entre esfera privada i esfera pública és una herència calvinista. La crida del calvinisme a dur una vida honesta, sense res a ocultar, va suposar la implantació d'un cos d'inspectors que entraven a les cases suspectes per comprovar què hi havia i què s'hi feia. A poc a poc es va imposar la inèrcia de deixar els interiors visibles, costum que encara perdura.

Hollande no era a Holanda –perdó per la frase–. El president François Hollande va ser caçat per un fotògraf apostat a l'edifici del davant del seu niuet d'amor clandestí. Per no haver corregut la cortina a temps, tota la catedral del poder tremola com un castell de naips. Un tel de ceba (de cortina) separa la glòria del no-res. Hi ha qui vindica els edificis transparents, ja siguin públics o privats. Però llavors: ¿on sadollaríem la nostra fam de fosca?, ¿on devoraríem les criatures?, ¿on practicaríem el nostre bondage rutinari? Abrusats de tanta llum: ¿com desplegaríem les potències ocultes i ocultables, que també ens fan genuïnament humans?