Les raons d'una il·lusió

Quina relació hi pot haver entre l'economia i el moviment sobiranista? És discutible, però sembla que n'hi ha, com a conseqüència de la crisi econòmica. M'explico. La crisi econòmica, molt greu, aplana la moral i el país. L'atur és tan sols una mica superior al que havíem tingut als anys vuitanta del segle passat, però aquest durarà més i no és fruit de cap conjuntura passatgera, sinó que té el fonament en l'estructura del nostre sistema. I les desigualtats econòmiques augmenten, un fet insuportable.

La política espanyola està en mans d'incompetents i de sords, començant pel ministre d'Hisenda i acabant amb el president del govern, que encara no s'ha adonat que la primera obligació que tenia era aprendre anglès i no fer el ridícul a la Casa Blanca. Els partits polítics tradicionals no estan en el millor moment, ni gaire valorats per l'opinió pública, llevat de dues o tres excepcions. Entre aquestes excepcions hi poso el president Mas.

No es pot viure amb l'ànim encongit. Es pot conviure amb una desgràcia, però no amb un entorn de desgràcies. Cal buscar il·lusions. Alguns les troben en el Barça i jo el primer, però tots sabem que és una il·lusió real, però de segon ordre. En canvi, el sobiranisme és una idea real i de primera categoria. Una Catalunya sobirana anima i fa pensar –amb fonament– en una Catalunya i una societat millors.

Fa una mica més d'un any vaig publicar un llibre que es titulava Espanya, un pes feixuc. En les seves 250 pàgines només sortia la paraula “independència” en una cita de l'economista Xavier Sala i Martin. Era un llibre econòmic, i no polític. Es proposava demostrar el que deia el títol: la història de Catalunya en els darrers 200 anys demostra que si l'Estat espanyol no hagués estat centralista fins a l'extrem i intolerant, Catalunya hauria fet més camí econòmic del que ha fet nedant gairebé sempre contra corrent. Les seves armes per contrarestar el centralisme i la intolerància han estat la corrupció de funcionaris de Madrid en temps del franquisme i la compra de diputats espanyols perquè defensessin els interessos catalans a les Corts, durant el segle XIX.

En els darrers 35 anys de democràcia ens hem trobat amb una paret, formada pel PP i el PSOE, però també per una incomprensió quasi total de l'opinió de la resta de l'Estat i del Tribunal Constitucional. Com deia el president de l'Ateneu Barcelonès, Josep Coroleu, el 1888 i en castellà, perquè era obligat fer-ho en aquesta llengua: “Para que España sea España, ¿es necesario que Cataluña deje de ser Cataluña?” És inacceptable.

Per aquestes raons, el moviment sobiranista permet que tots aquells que consideren que Catalunya és un subjecte polític continuïn vius en aquesta crisi econòmica. Aquells que no hi creuen, o no pateixen per la crisi –com és el cas de la majoria de socis del Círculo Ecuestre de Barcelona–, o estan ensorrats, sense futur.

Personalment, hi crec i em mantinc viu, tot i que hi ha qui creu que em pot donar lliçons de catalanitat. He rebut nombroses patacades per pensar com penso, tant en temps del franquisme com en la democràcia centralista. No podríem fer un debat seriós, sense sectarismes? Incloc els partits i les associacions culturals; i no barallar-nos entre aquells que reconeixem Catalunya com un país amb capacitat de decisió sobre el seu futur.