Evaporar el talent

Després de l'envestida de Wert a l'ensenyament obligatori en algun moment l'inefable ministre començarà a posar fil a l'agulla a l'altre gran projecte que té a la reserva: l'ensenyament superior. És cert que per dolenta que sigui una situació aquesta sempre és susceptible d'empitjorar, però en el cas de la universitat sembla difícil concebre com es pot delmar encara més un panorama desolador amb una reforma legislativa.

I, malauradament, encara és possible anar més avall. L'alternativa de la majoria absoluta del PP segurament anirà seguint el rastre de les tendències que ja s'han manifestat en d'altres àmbits socials i econòmics: blindar les castes privilegiades que poc aporten a la innovació (en el cas de la universitat, la dels catedràtics funcionaris), aprofundir en la precarització dels joves (i no tan joves) docents i investigadors i disfressar amb una suposada liberalització del sistema el que és una reducció esparverant de la inversió pública que es traduirà en un encariment del servei i en una transferència al sector privat àvid d'apropiar-se dels estudis rendibles.

Com dic, res que no s'hagi detectat fins al moment durant els anys de la crisi en un sector clau per al desenvolupament d'una societat. Si en els anys d'una bonança, fonamentada en pilars econòmics febles, no es van destinar els suficients recursos a la recerca per plantejar un canvi de model productiu, quina dotació es pot consignar ara que continuem en el fons de la fractura? El resultat d'aquesta desídia, del manteniment de dinàmiques de poder que no tenen res a veure amb la ciència ni amb la formació de les persones, provoca, de bell antuvi, l'expulsió del talent. Una proporció significativa de l'emigració que pateix Catalunya està composta per graduats per als quals el país no genera la demanda tecnològica i cultural que s'ajusti a les seves capacitats. Només trobaran feina en països que, més enllà d'enfilar-se en la retòrica de l'economia del coneixement, sostinguin la seva opció amb un pressupost.

I l'escenari encara és més paupèrrim per a aquells que aspirin a fer carrera universitària als quals pràcticament no els resta cap oportunitat d'estabilitzar-se professionalment en algun centre català i acabaran posant la seva iniciativa i la seva creativitat al servei d'una institució estrangera. Els responsables polítics i acadèmics del disseny de la universitat sembla que contemplin aquesta perspectiva amb entusiasme, tot vanagloriant-se de la “internacionalització” que suposa per als joves investigadors anar voltant pel món per aconseguir una retribució digna. És molt probable, però, que els joves exiliats acabin amb un domini de la seva especialitat i de llengües, així com amb un impacte en el seu treball, molt superior al que ha tingut i tindrà bona part de la gerontocràcia que fa dècades va obtenir una plaça aquí amb un esforç justet i que acaba determinant els destins dels que haurien de venir darrere però que no vindran. En efecte, la “internacionalització” de les noves fornades arribarà a tal punt d'èxit que serà permanent mentre es revela amb més intensitat l'actitud cínica dels que no s'han internacionalitzat mai perquè el sistema que ens ha conduït a la ruïna era el mateix que no els proporcionava cap incentiu per fer-ho.

Tret d'algunes excepcions en el sector sanitari (ara també en perill) i deixant de banda posades en escena més pròpies d'una operació de màrqueting que d'una aposta sostinguda per impulsar recerca de primer nivell, la circumstància és similar a la d'un país en vies de desenvolupament. Una elit intel·lectual que només pot triomfar professionalment en una potència (sigui de les tradicionals o de les emergents) i un mercat laboral autòcton lacerat per la baixa qualificació i per l'atur. Ens trobem, doncs, davant l'“africanització” de Catalunya que vaticinaven alguns, i que comença pels sectors que haurien de representar l'avantguarda, si no fos perquè potser aviat arribarà el moment que algun país africà, com ja està succeint en països asiàtics o sud-americans, consolidi un sistema universitari més solvent i amb més oportunitats que el nostre.