‘Macro' i ‘micro'

En aquests moments de commocions vàries semblen conviure dos tipus de discurs que expressen, amb diversos llenguatges i des de diferents distàncies respecte a les persones, la necessitat comuna de comprendre i posar algun remei al malestar causat per decisions que depassen, en molt, els referents vitals i quotidians de la majoria de la ciutadania. Sovintegen trobades, articles, llibres i debats que responen a la necessitat d'analitzar i discernir les causes dels actuals desastres econòmics i polítics, discursos que mostren una clara tendència a pivotar sobre qüestions complexes, macro, valorades a l'engròs i a vista d'ocell: amb xifres a la mà, les anàlisis i valoracions serveixen, sens dubte, per il·luminar-nos en el coneixement dels orígens dels mals actuals (bancs, corrupcions, espolis, lobbies i interessos ocults...), però alhora aquesta tendència pot produir desànim en front de la força dels poders i abocar a l'íntima i trista convicció que no podem fer res per incidir en una tant aclaparadora realitat. Aquest “pessimisme il·lustrat” aclareix la ment però pot contribuir a fer minvar l'energia necessària per intentar transformar la situació encara que sigui modestament. I és ben cert que les grans decisions macro afecten intensament en la vida individual i sovint íntima de moltes persones.

Per altra banda, el discurs micro sembla tenir un ampli espai on desenvolupar-se. Perquè les conseqüències d'allò macro es viuen i s'expressen com a desgràcies individuals o familiars, malalties i ineptituds, percebuts sovint com a fracassos generadors d'un profund –aquest cop– “pessimisme existencial”. En aquest relat micro les causes estructurals i polítiques del sofriment humà resten silenciades. El problema col·lectiu queda reduït a malaurada anècdota que, això sí, és capaç de desvetllar sentiments, fugissers o no, de solidaritat i propiciar benvingudes activitats destinades a millorar la situació personal dels més desvalguts.

Un pregon silenci públic separa la casuística de les poderoses raons que la fan possible. Hi ha un gran buit, una enorme distància entre el discurs de grans dimensions sobre els sistemes espoliadors i els seus resultats concrets sobre la ciutadania. Omplir aquest buit implica construir i propiciar un relat explicatiu que uneixi l'experiència viscuda amb les causes de la mateixa, de manera que les persones puguin anar abandonant el sofert pessimisme paralitzant per transformar-lo en acció política, fent bona aquella frase del feminisme que ens diu que allò personal és polític. Hi ha ponts, camins a construir entre el discurs d'allò macro que ens pot esclafar de pessimisme il·lustrat i el relat personal, orfe de referents polítics. Alguns exemples ho demostren, com és el cas dels implicats en la PAH contra els desnonaments. Han estat capaços de transformar el malestar personal en acció col·lectiva, el maltractament rebut en activitat social i política de tal manera que comencen a modificar-se algunes de les condicions que han fet possible tants desastres humanitaris. I això perquè han sabut construir un discurs eficaç i integrador. Les persones compromeses en aquesta activitat col·lectiva són raonablement consciència del seu poder i els seus drets bo i recuperant una dignitat que els havia estat presa amb l'habitatge.

Ens cal, mÉs que mai, un discurs capaç de relacionar de forma entenedora els trets del salvatge capitalisme actual amb la identificació de les seves conseqüències quotidianes de tal manera que ajudi a transformar una ciutadania soferta i desanimada en protagonista de la seva vida individual i col·lectiva.