Díscols!

Fa molta gràcia que gent que han estat dècades en el poder, fent de batlles, consellers autonòmics o dirigents del partit, ara siguin qualificats de díscols. Díscol es diu d'algú difícil de governar, no fàcilment corregible, i s'aplica sobretot al jovent. Una segona joventut és el que deuen viure aquests socialistes que, trenta anys després de la Loapa i d'haver fet tantes campanyes declarant-se federalistes, ara festegen amb els plantejaments sobiranistes. És fàcil veure en aquestes dissensions internes un capítol d'un moviment de recomposició política que afectarà tots els partits, propiciada per això que se'n diu el procés; però delaten també la insuficiència del sistema de representació democràtica vigent. Les eleccions amb llistes tancades, resultat d'obscures decisions preses en el si dels comitès centrals, són un model sorgit en la Transició amb vista a l'enfortiment d'uns partits amb escàs o amb cap arrelament social. Aquest model sembla a hores d'ara esgotat i només incita a l'abstenció; no sols ha propiciat la corrupció, sinó també la promoció de perfectes inútils. Una manera de trampejar la cosa per mantenir la il·lusió dels electors per la política era el famós doble llenguatge característic dels catalans: dir una cosa a Madrid i una altra a Barcelona, cridar en el míting amb banderes i callar en els passadissos de l'administració, clamar causes justes en públic i repartir prebendes en privat. Això també comença a fer figa: no n'hi ha prou de saber maniobrar, hom espera que el seu representant, a part és clar de no untar-se les mans, sigui previsible i coherent. Es torna a parlar d'una llei electoral catalana, que ja l'Estatut del 1979 preveia i que, al cap de deu legislatures, encara no s'han posat d'acord a fer. Això sí que seria un salt revolucionari, més que no pas una consulta no referendària com la que porten de cap; però és dubtós que els que hi ha ara s'atreveixin tots plegats a viure més enllà de les llistes tancades i de la disciplina de partit.