No ser qui dius ser
És sabut que no hi ha res més fanàtic que un convers, res més patètic que un nou-ric, i res més lamentable que qui veu el que no hi ha. Però si féssim una classificació de les impostures humanes, que són aquestes i moltes més, en trobaríem una de molt dolorosa, que és la d'aquell qui es pensa que és el que ja no és. El cas més paradigmàtic és el vell que es creu jove, el poderós que ja no veu que no té poder, la bellesa que no admet que l'ha perduda. Doncs bé, entre nosaltres, els europeus, hi ha un grup de persones que pertanyen a uns partits anomenats socialistes, que ja fa temps que no ho són, de socialistes, ni de socialdemòcrates, i en canvi van pel món fent valer el seu concepte de justícia social com si no fes ja dues dècades, com a mínim, que el van arraconar per passar a ser servils contramestres dels capitans financers.
Dic això perquè, arran de la nostra
crisi econòmica, s'han cercat tota mena d'orígens i causes, la majoria certes, com el triomf del neoliberalisme, en primer lloc. Però aquestes causes, resumides en l'avarícia humana i la falta absoluta d'ètica, hi han sigut sempre. Res de nou sota el sol. Però precisament contra aquest defecte humà tan comú, es van aixecar ja el segle XVIII els il·lustrats, que provoquen indirectament la Revolució Francesa el 1789, i el segle XIX els moviments socialistes utòpics, i després les variades formes del marxisme. Les dues guerres mundials són filles de la lluita del capitalisme per fer-se un lloc dominant, cosa que va assolir, definitivament, el 1989 quan va caure el Mur de Berlín. Però entretant, la gent comuna havia aixecat forces ideològiques, socialistes, que s'enfrontaven i reduïen la voracitat del diner i la injustícia social. A Europa, passada la segona gran guerra, va prendre la forma de la socialdemocràcia i l'estat del benestar. La societat burgesa esdevingué bicèfala: per un cantó el lliure mercat, per l'altre un estat regulador i distribuïdor. Però un bon dia, a causa de l'empenta neoliberal i a l'emergent globalització, un tal Tony Blair, els anys noranta, després de la devastació thatcheriana i reaganiana, va obrir el socialisme al neoliberalisme, cosa que ja havia fet molt dissimuladament un ambiciós François Miterrand als vuitanta, i així un rere l'altre, fins a arribar a la grotesca situació actual, en què els socialistes alemanys governen sota el mandat de la neoliberal Angela Merkel. A Espanya, la transformació del PSOE (i el PSC) de Felipe González fou meteòrica, i la seva aplicació de l'estat del benestar va durar el temps que van tardar, ells i molta altra gent, a ser nou-rics, i a adonar-se que la Internacional Socialista s'havia passat de banda. La crisi actual, doncs, ha passat, no perquè les forces especulatives la volguessin provocar, car mai han deixat d'intentar-ho, sinó perquè al bagatge ideològic socialista li van tremolar les cames, o el que és pitjor, va creure que combinant el creixement econòmic i la justícia social ja en feia prou, sense adonar-se que els financers, per créixer, necessiten fer el que volen, i un estat realment regulador els molestava, o sigui que ells van inflar l'economia, mentint i especulant, i l'han feta rebentar, segurs que amb l'explosió encara faran més diners, tal com ja s'ha comprovat. Però ara ja no pots fer justícia social des de l'estat, perquè els estats estan carregats de deute públic, i no el poden eixugar perquè baixa la recaptació dels impostos, o sigui que el capital financer ha guanyat la batalla: sous baixos, fora controls estatals, moviment lliure de capitals, on faci falta i quan faci falta, deixant al darrere terra cremada
.
I així estem, senyors socialistes, perquè vostès ja fa temps que no són qui diuen ser. ¿Per què votar uns partits que fan la mateixa política econòmica que la dreta? O sigui que els agrairia que traguessin la S de les seves sigles, o bé que cerquin al diccionari què vol dir la paraula socialisme, i què vol dir ètica, i un cop recuperada la memòria, comencessin a parar els peus a l'avarícia, i a donar exemple al ciutadà empobrit i desorientat. Ara, primer cal que trobin el gat, i algú amb prou ciència per posar-li l'esquellerinc. Tot i que, ben pensat, en aquest parany hi hem caigut en massa, i de socialista ara no hi ha ni l'apuntador. Ben cert és l'escoli del veneçolà Nicolás Gómez Dávila: “Hace rato que el capitalismo sepultó a sus enemigos. Hoy muere rodeado de herederos.” (EII, 328f)
