Keep calm
Sandro
Fa un any que el papa Benet XVI va anunciar que renunciava a seguir al capdavant d'una l'Església catòlica marcada pels escàndols de pederàstia i el descontrol de la cúria. François Hollande ha deixat França sense primera dama perquè no ha pogut mantenir en secret la seva relació amb Julie Gayet. Ara sabem que els dirigents del Partit Comunista de la Xina tenen milers de milions en paradisos fiscals. A Ucraïna, Víktor Ianukóvitx està contra les cordes perquè milers de persones resisteixen al carrer des de fa setmanes exigint mirar cap a la Unió Europea i no cap a la Rússia de Putin. El poder s'està degradant. Moisés Naím ha escrit un llibre imprescindible, El fin del poder, en què explica per què el poder ja no és el que era. En síntesi, perquè la revolució del més –gent, salut, tecnologia, informació, educació, consum–, de la mobilitat –l'expansió d'aquest tot– i de la mentalitat –valors, criteris i normes– ha generat infinitat de micropoders que fan que sigui més fàcil obtenir el poder, però més difícil exercir-lo i mantenir-lo. Els poderosos estan lligats per cordes invisibles com Gulliver pels lil·liputencs. Per això, que Sandro Rosell plegui abans d'hora de la presidència del Barça, angoixat i, en part, enfadat perquè els socis i els periodistes han demanat més transparència en el cas de la Grada Jove, el patrocini de Qatar i el fitxatge de Neymar, no ens fa especials. És el món que ens ha tocat viure. Quan era petit, manaven Felipe, Pujol, Joan Pau II i Núñez. I els protegien unes barreres tan sòlides que, quan vaig ser gran, encara hi eren. Això ja no passarà. I ho sabem els periodistes, perquè ara en l'àmbit dels mitjans de comunicació, tothom informa i tothom decideix. Tot això té avantatges i inconvenients. I cal trobar el terme mitjà entre la tirania i l'anarquia. Però, francament, és molt millor aquest món que la verticalitat de la societat industrial.