Convenció del tot o res

La convenció del PP ha estat a bastament adjectivada per dirigents polítics catalans: “convenció del no”, “aquelarre de la por...” I no em semblen errats els qualificatius. Però jo la definiria com la convenció del tot o res. Perquè crec que fins ara, malgrat la duresa d'algunes posicions, al govern espanyol es confiava que el procés català acabaria perdent gas i s'entraria en una partida de negociació amb la baralla marcada per Madrid. Però un cop assimilada la irreversibilitat de la situació, Rajoy ha decidit jugar-s'ho tot a una carta: la d'evitar la consulta, fins i tot per la força si fos necessari. Per això crec un error centrar-se en la crítica als arguments de la reunió, perquè no crec que el PP l'hagi dissenyat amb voluntat discursiva sinó de mostrar determinació, i com a tret de sortida de l'estratègia de dissuasió nuclear. Adduir que el rebuig frontal del PP en realitat no deixa de ser un pas cap a la consulta com ha fet el president Mas és un bon recurs tàctic. Ara bé, cal ser conscients que el sobiranisme català va sobrat d'arguments pel dret a decidir però posarà a prova la seva fermesa per exercir-lo. Fa uns dies, un conseller del govern de Mas, d'aquells que als diaris són adscrits a l'anomenada tercera via, em deia que considerava l'heroïcitat com el fet d'anar contra corrent i que a casa nostra això vol dir desmarcar-se del procés sobiranista. Que el veritable heroi de Catalunya seria aquell que eviti la suposada desfeta, però que falta voluntat a l'altre costat. Potser sí. I fins en el pitjor dels conflictes sempre cal mantenir algun pont intacte. Però si Rajoy, i amb ell l'Espanya oligarca i de l'alt funcionariat, aposten per la solució final com sospito, ja no serà per Catalunya temps de dubtes ni de pendons vermells. Serà moment per publicar la Crida, tres-cents anys després en forma de signatura del decret de convocatòria de la consulta per part del president. I fer palès que la democràcia, a més de raons, vol intel·ligència, però sobretot, ferma voluntat.