Arqueologia de balances
Les balances fiscals seran ocultades pel govern d'Espanya perquè fomenten l'independentisme. És a dir, perquè posen en evidència el sistema de colonialisme fiscal que alimenta la casta extractiva concentrada a Madrid. La notícia em va remoure la memòria de quan érem només els republicans que brandàvem l'espoli fiscal com un dels elements estructurals que impedien un estat del benestar avançat i laminaven l'autogovern. La primera campanya popular, la féu Esquerra el curs 1992/93 i culminà amb un gran recital de Lluís Llach al parc de la Ciutadella. El 1995, i a canvi de l'abstenció a la investidura, s'arrancà de Pujol una comissió d'estudi parlamentària sobre el model de finançament. Recordo haver-me discutit amb Macià Alavedra, que amb un punt d'arrogància es vantava del gran model de finançament que incloïa l'Estatut del 79. No era l'única força que menyspreava el model basc. Socialistes i Iniciativa veien perill d'insolidaritat per tot arreu, fins al punt de votar contra el traspàs a Catalunya del 0,7% de la renda destinada a entitats sense afany de lucre.
El 7 de febrer del 1996, quan acabava de començar la cinquena legislatura, em va tocar defensar davant del ple la creació de la comissió. Permeteu-me en un exercici arqueològic de rescatar fragments de la meva intervenció sobre els motius: “Primer: [...] la necessitat de superar un retard històric acumulat. Si abans del 1714 Catalunya utilitzava el pactisme fiscal en relació amb la corona, la pèrdua dels drets històrics va significar l'acumulació de retards [...]. Segon: evitar la discriminació dels ciutadans que viuen a Catalunya i garantir aquí l'estat del benestar. Els criteris de repartiment del finançament de la LOFCA són absolutament injustos, escassament democràtics i totalment anacrònics. Preval més el territori que la població, i això comporta un evident greuge comparatiu [...] Els ciutadans catalans, doncs, de fet financem l'estat del benestar espanyol. Els catalans paguem per ser espanyols, per tenir document nacional d'identitat espanyol, mentre bascos i navarresos, per la via del concert econòmic, i andalusos i extremenys, especialment per la via del sobresubsidi, cobren per ser espanyols. El recent estudi, ja molt difós, del BBV diu que el saldo net de substituir el sistema comú pel foral significaria per a Catalunya un increment de 779.554 milions de pessetes, és a dir, el 73% més dels ingressos actuals. [...] Per tant, un espoli creixent, inaguantable, com han dit personalitats com el senyor Ros Hombravella o el mateix Oriol Bohigas. [...]
Tercer: sense concert hi ha incapacitat de bastir una política pròpia de sortir de la crisi, una política de reindustrialització i de creació d'ocupació. Quart: el concert és necessari per a eliminar l'asfíxia financera dels ajuntaments. Sabadell i Vitòria –192.000 habitants, 197.000 habitants– tenen un diferencial de 6.000 milions de pessetes [...]. Cinquè: el concert per a exercir la solidaritat des de la llibertat. Mai es pot considerar solidaritat el que és espoli, i cada cop més es qüestiona que solidaritat equivalgui a subsidi. [...] Sisè: el concert com a emulació dels sistemes de finançament de les democràcies més avançades. Ja és hora que Catalunya no es resigni a estar en el furgó de cua de les democràcies avançades occidentals. El sistema fiscal, que a la majoria d'estats avançats és molt més transparent, molt més basat en la coresponsabilització [...] Setè: la voluntat de traslladar a aquest Parlament el consens social. Al marge de l'origen o al marge..., sense distinció de llengües, hi ha una majoria social favorable que els impostos de Catalunya es quedin a Catalunya.”
Quan la majoria social a Catalunya ja ha fet el pas cap a la independència, la casta extractiva i el seu ministre Montoro creuen que poden frenar-ho amagant unes balances fiscals que alguns –pocs– ja reivindicàvem als anys noranta.
