L'Espanya incerta

La política. Sempre he pensat que era normal que el president Rajoy no cedís a la reivindicació sobiranista. Hi és a temps de fer-ho en l'últim moment. Mentrestant, pot pensar que la contrapart ja es debilitarà, bé sigui per l'erosió del temps o pels estilets d'alguns contraris al procés i amb forta incidència interna a la política catalana. Si la part catalana s'enforteix, no li tocarà, però, altra opció que negociar. El perill rau en les calrades d'uns i altres, que poden complicar la recomposició. En aquest cas, el senyor Rajoy ho té més fàcil, la qual cosa fa més possible que cedeixi. Podrà dir que l'escomesa catalana genera mals superiors: el petit arrossega el gran, i el més dèbil de la zona pot fer trontollar de nou l'euro. De manera que els hooligans, alimentats fins ara per declaracions altisonants, és més probable que hagin d'entrar en raó amb una doble ració ‘merkel', com ha fet la ciutadania en el passat (Tractat de Maastricht, les condicions al rescat financer, la reforma constitucional). Més difícil ho tindrà el president Mas si vol frenar vista l'empenta de l'Assemblea Catalana, tot i que li ho demanin les forces vives de l'statu quo del país. Incert, doncs, és el moment, el continent i el contingut, i l'efecte final.

L'economia. Sempre he cregut que era normal que els responsables de la política econòmica exageressin les bondats de la situació i n'amaguessin les febleses. Si no ho fan ells, qui altrament ho ha de fer? Si l'ànim empresarial depèn de les expectatives, és clar que inflar profecies pot afavorir el seu compliment. Altra cosa és que ens les creguem acríticament. Així, l'espasme de creixement de consum interior viscut recentment sembla haver animat l'animal spirit (les vendes de Nadal), però tots sabem que la reactivació no pot venir de la demanda interna quan ens estem desendeutant. Haurà de venir de l'exterior. Per assolir un 0,7 de creixement el 2014 (bé, si es vol, fins i tot un 1%), ho fiem a les exportacions, que haurien de créixer aquest any més d'un cinc per cent. La xifra és impressionant ja que se sobreposa (són taxes i no nivells) a la de l'any passat, que ja va ser un any rècord. I és clar, cada cop això és més complicat, i de moment aquest creixement no apareix ni se l'espera. Els fonamentals, que diuen els anglosaxons, ens són incerts: s'apugen impostos i no puja la recaptació, fem retallades però no s'aconsegueix superàvit primari; és a dir, es continua fent pilota, bola de neu, pagant els costos financers amb nou deute. Noteu que la incertesa ve del bucle en què estem: tot i la baixada espectacular de tipus (ja no poden caure significativament gairebé més) i disminució dels spreads (des que les espatlles del BCE ens cobreixen), augmenten les despeses financeres ja que l'increment de l'estoc de deute més que compensa la reducció del tipus.

La societat. La polarització social, més que la desigualtat, és el que fa por. A la desigualtat funcional o de renda generada per la crisi i la pobresa, s'hi afegeix ara la territorial: els no sobiranistes catalans diuen avui que pateixen, que se senten menystinguts. S'imaginen ells ara en pròpia carn com s'han d'haver sentit tots aquells que mai han pensat com ells? Com acabarà l'enconament és incert, però em resisteixo a pensar que eren veritables amics els qui ara, sabent quina pàtria porten al cor, deixen de ser-ho.

Els analistes. Cada vegada es fa més necessari que tertulians, analistes i opinadors signin els seus textos especificant d'on cobren. Altrament els èmfasis, els suports i els silencis no s'entendrien. La polarització és també mediàtica. El lector pot descobrir fàcilment de l'autor la seva menja ideològica. La de la butxaca però, de consells d'administració, de càrrecs de representativitat i de mercenaris professionals, costa més. Els ho dic des del coneixement que em dóna la universitat i el consell de govern del supervisor bancari.