Consulta unilateral

Els catalans devem haver estat l'únic poble del món les forces parlamentàries del qual pacten una seqüència de preguntes sobre la independència per dificultar al màxim el vot favorable a la independència. Malgrat tot, si s'ha arribat fins aquí, és a dir, fins al punt que per primer cop la ciutadania sigui consultada sobre aquest tema, el sobiranisme ha de fer el possible perquè la consulta se celebri. Tot tenint present la nul·la predisposició del govern espanyol a negociar res que afecti un canvi de marc polític, sembla que el més realista, des de la perspectiva de la Generalitat, consistiria a treballar amb la hipòtesi d'organitzar una votació unilateral. De moment, però, el grup parlamentari de CiU ja va votar el novembre passat en contra d'una moció de la CUP que instava a promoure una consulta encara que no hi hagués acord amb Espanya. D'altra banda, a nou mesos del dia D, no hi ha cap indici d'un treball tècnic des de la conselleria de Governació que permeti assegurar la capacitat de gestionar un pronunciament popular sobre les preguntes acordades. El projecte de llei sobre les consultes no referendàries, l'instrument que segons determinats sectors del sobiranisme institucional cal activar si l'Estat no autoritza el referèndum, continua embarrancat al Parlament.

Seria una irresponsabilitat i una temeritat per part de l'estament polític català que transcorrin gaires setmanes més en la inacció, sobretot tenint en compte la singularitat del procés plantejat, de la qual emana una alta complexitat organitzativa, una màxima exigència a l'hora d'articular les garanties i les condicions de legitimitat (una circumstància, per cert, ja molt afeblida a causa de la manca de claredat de la primera pregunta) i una preparació d'un dispositiu de seguretat que, davant l'hostilitat del govern espanyol i la possibilitat de boicot d'alguns ajuntaments governats per partits unionistes, permeti que la consulta es realitzi sense incidents en tot el territori del Principat.

Que els catalans puguem votar malgrat la ferotge oposició de l'Estat sembla molt difícil però no és impossible. M'agradaria, en aquest context, fer una observació i una recomanació. L'observació consisteix en el fet que hi ha experiències històriques de referèndums unilaterals d'independència celebrats en condicions molt difícils. Martí Anglada, en el seu llibre Quatre vies per a la independència, explica els casos d'Estònia, Letònia i Eslovènia que caldria estudiar per aquells que tinguin un compromís amb la consulta catalana. De fet, en el cas d'Eslovènia, per exemple, tot i enfrontar-se a una amenaça militar (que es va materialitzar en l'anomenada “guerra dels deu dies” de juny de 1991) en la celebració del referèndum del 23 de desembre de 1990 la república secessionista disposava de més facilitats competencials i organitzatives que la Catalunya actual. Els tot just estrenats processos electorals eren competència primordial eslovena, les autoritats del país controlaven el cens i fins i tot tenien competència en matèria de ciutadania (cosa que va facilitar la determinació dels nacionals del nou estat independent). A Catalunya, com se sap, la Generalitat no disposa del cens (que és una atribució centralitzada a l'Instituto Nacional de Estadística) ni tampoc de sindicatura electoral pròpia.

Finalment, la meva recomanació en el supòsit que hi hagi voluntat per tirar endavant una consulta unilateral sobre la independència de Catalunya és que se simplifiqui al màxim al procés tenint en compte les ja comentades adversitats que s'entravessen. No és el moment per a experiments que dificultin l'assoliment de llindars de participació. Jo abandonaria, doncs, la pretensió d'eixamplar l'electorat als més grans de 16 anys i als estrangers (en puritat, als no nacionals espanyols). Tot i que seria molt propi de la candidesa política catalana em sembla absurd autoexigir-nos unes majories i uns requisits que no s'han demanat enlloc perquè una comunitat pugui enfilar el camí cap a la llibertat.