JA HO
TROBAREM
Misteriós Woody Allen
És difícil saber si la carta pública en la qual la filla de Woody Allen l'acusa d'haver-ne abusat quan tenia set anys suposarà un clatellot a la irregular carrera del neuròtic cineasta, a vegades aquesta mena de tràngols fins i tot estimulen la inspiració dels creadors. Que li ho preguntin, si no, a Roman Polanski, que no ha parat de fer pel·lícules a Europa d'ençà que una denúncia per violació d'una menor va foragitar-lo dels Estats Units. O fixem-nos, també, en les recents dades biogràfiques que converteixen Alfred Hitchcock en un depredador sexual que es dedicava a assetjar compulsivament les seves actrius –preferiblement rosses– mentre encadenava èxits cinematogràfics. No és cap secret que Hollywood és un harem i el tuf que puja fa pensar que si no coneixem més embolics tèrbols associats a les grans estrelles tan sols deu ser perquè de sotamà el senyor dòlar amanseix moltes voluntats i silencia moltes boques. Però ara Woody Allen s'enfronta a la denúncia retroactiva d'una filla adoptiva convertida en una dona de vint-i-vuit anys que afirma haver reunit prou forces per reviure el passat i passar comptes públics amb el seu presumpte abusador. I això no s'arregla amb una simple visita al psicoanalista, la teràpia preferida de l'autor de Manhattan. La carta de Dylan, que Allen va adoptar conjuntament amb l'actriu i exparella seva Mia Farrow, ha fet refrescar la investigació oberta vint anys enrere, tancada per manca de proves, i ara l'acusat ha optat per repetir idèntica estratègia: acusar la suposada víctima de tenir una imaginació malaltissa i una mare que li infla el cap per perjudicar-lo tant com pugui a ell. Però quin interès pot tenir la senyora Farrow a voler-li cap mal a l'antic enamorat? Molt senzill: recordem que, mentre vivien junts, Woody Allen es va encaterinar d'una altra filla adoptiva de Mia Farrow, l'exòtica Soon-Yi Previn, amb la qual ha mantingut fins ara una relació estable iniciada quatre mesos abans dels suposats abusos denunciats per Dylan. No, no és cap guió que aspiri a l'Oscar al millor drama sinó la vida real, imprevisible i cantelluda. Tots tenim dret a la presumpció d'innocència, és clar, però si els fets denunciats per Dylan Farrow són certs, el seu pare ens deu a nosaltres una pel·lícula –potser la més sincera i la menys còmica–, a ella, una disculpa, i a la societat, uns quants anys de presó que la prescripció del cas li estalviarà.