Biblioteca impossible

Les cadenes que anys enrere ens esclavitzaven davant d'una màquina d'escriure per enviar deu còpies de cartes a deu amics i aconseguir complir els nostres desitjos o evitar les pitjors desgràcies imaginables, ara, com tantes altres coses, s'han traslladat a les xarxes socials. A l'última cadena en què m'he vist involucrat, un amic –del món virtual i del real– em demana que faci públics deu llibres que m'hagin “marcat”. Si reduir a deu la llista dels llibres preferits resulta un esforç titànic, reduir a deu la llista dels que t'han “marcat” sembla impossible si ha d'incloure tant els que ho han fet per bé com per malament. Com que vull correspondre a l'amic –és una feina pendent–, he començat a rumiar-hi i he recordat un cas invers. L'escriptor Vicenç Pagès Jordà, a la recerca de cinc-cents llibres imprescindibles, n'ha confegit una llista provisional de dos-cents que té publicada a la seva pàgina web. És magnífica (la llista): no m'hi sobra cap llibre dels que he llegit i els que no he llegit em provoquen un enorme neguit per esmenar amb urgència una mancança monumental, inconfessable.

De quins llibres cal llegir es passa a quins llibres cal tenir. La construcció d'una biblioteca personal és un projecte tan utòpic com arribar a la mort havent llegit tot el que crèiem imprescindible. És una malaltia incurable. La biblioteca personal sempre és imperfecta. Sempre hi falta un títol. Sempre n'hi sobra algun que, descobert pels ulls d'un estrany, ens produeix una vergonya infinita. La biblioteca parla de les nostres virtuts i defectes sense manies: ho fa cadascun dels títols que inclou, l'ordre dels llibres, l'evidència d'ús d'uns exemplars i la virginitat d'altres... La biblioteca, a més, pot ser causa de ruïna econòmica. Per això, al malalt que en construeix una de pròpia, tot i saber que cap supera la segona generació i que el destí sempre és la disgregació, aquests punts d'intercanvi on la gent deixa els llibres dels quals es vol desprendre en lloc de llançar-los són una mina. En aquests taulells s'hi troben a vegades autèntiques joies que algú, gràcies a la revolució digital, la falta d'espai o la raó que sigui, considera innecessari conservar. I també s'hi troben mostres de l'enorme valor que, malgrat tot, encara té el llibre com a objecte. Si no, no s'explicaria que de tant en tant hi apareguin títols com ara el Manual de la declaració de la renda 1998 o la Guia de Turisme Rural 2007 en lloc d'anar al contenidor (de paper, és clar).