L'ocasió perduda

És un tòpic repetit: el PSC va generar en el període 1970-2000 una cohesió social a Catalunya que, sense la seva existència, no hauria estat possible. Catalunya ha estat sempre terra d'immigració. El 75% de la població catalana o ha nascut fora de Catalunya o té pares procedents d'altres comunitats autònomes. La població era el 1950 de 3,2 milions i el 2000, de 6,3. En aquest període, 1,8 milions de persones van venir a viure i treballar. És un fet remarcable que aquestes persones s'integressin sense dificultats en una societat amb una llengua i una cultura diferents, més encara quan Catalunya no té ni ha tingut la força econòmica i administrativa d'un estat. És difícil trobar precedents. Als EUA, entre el 1880 i el 1930, van arribar 28 milions de persones, que van passar a integrar-se en un país de 50 milions el 1880. Representa la integració en cinquanta anys d'una immigració que tenia una dimensió del 56% de la població original. A Catalunya, en relació amb el 1950, el resultat és idèntic.

el psc es va constituir per la síntesi de dos grups socials diferenciats, la burgesia catalana d'esquerres i la immigració que venia a Catalunya a buscar un nivell de vida millor. És cert que el lideratge del partit era dels primers, però també que els segons s'hi van sentir còmodes. Això no hauria estat possible sense aquesta doble ànima i cultura, i possiblement tampoc en un partit de dretes que prioritza la conservació de les tradicions i en què el mèrit i l'èxit econòmic i social passen per sobre de la incorporació a una societat que es vol igualitària i sense exclusions. Perquè el partit pogués fer aquesta funció, va ser necessari que tots dos grups hi estiguessin representats.

el poder dins del psc es va desplaçar progressivament envers els ciutadans que procedien de la immigració, perquè, amb el temps, el seu nivell de renda i de cultura i, per tant, la seva influència dins del partit i la societat va créixer. L'ascensor social va funcionar i el país es va enfortir i cohesionar, que era l'objectiu del socialisme català. L'arribada del president Montilla a la Generalitat és la culminació i la demostració d'aquest èxit. Avui la situació de la societat catalana és una altra. L'evolució política i econòmica, la llibertat de circulació d'idees que ha fet possible la democràcia, errors polítics greus del govern central i un dèficit fiscal exagerat han portat a crear un doble corrent d'opinió: els partidaris de la independència, que Catalunya es converteixi en estat, i els partidaris d'un canvi en l'encaix polític i econòmic de Catalunya i Espanya. El nombre de ciutadans que volen que es mantingui la situació actual és gairebé irrellevant.

Aquest és un debat transversal a la societat catalana, perquè molts dels fills dels immigrants d'ahir són independentistes d'avui i no tota la burgesia catalana és partidària de la independència per raons  d'interès econòmic i de tradició. L'escenari social i polític ha canviat acceleradament en els darrers anys.

el psc, com a partit transversal i de progrés, hauria pogut liderar aquest debat amb el mateix èxit amb què en el passat va liderar el debat al voltant de la immigració. Per això, era necessari que hagués acollit partidaris de les dues visions excloent-ne els extrems, en síntesi de la visió propera a la independència i dels partidaris d'un nou encaix de Catalunya a Espanya; aquesta és l'essència d'un partit progressista, la voluntat d'entendre's i col·laborar. L'enfrontament intern del partit demostra que aquestes dues sensibilitats hi eren, però l'error polític dels seus dirigents és optar per una de les dues vies i marginar els que no la comparteixen. El partit ha prioritzat el suport electoral a curt termini sense intentar explicar als seus votants la importància de mantenir una posició d'integració i transversalitat.

la llibertat demostrada pels diputats dissidents honra la política, perquè, una vegada elegit, el partit té l'obligació, per respecte als seus electors, d'actuar segons la seva consciència dins dels principis definits en el programa amb què es va presentar a les eleccions. Això ha passat en aquest cas de manera comprovable. Les apel·lacions del partit a la disciplina i a les seves majories internes desprestigien la política, perquè anteposen el partit a la societat. El temps demostrarà si aquest judici és correcte. De moment, l'ocasió perduda que això representa ja és visible.