La dalla de la dama

Quan arribi l'hora ineludible i la dama de la dalla se'ns presenti inclement i severa, es veu que allò que més hem de témer és la factura de l'enterrament. Sobretot si dediquem els nostres darrers pensaments als que ens sobreviuran. No voldria frivolitzar, és clar, però acabo de llegir que als Estats Units el cost mitjà dels serveis associats a la mort és d'uns 6.500 euros, i que aquesta despesa, després de l'habitatge i del vehicle, és la tercera en magnitud que un consumidor farà al llarg de la seva vida, tant si aquesta ha estat trista com venturosa. Disculpin les apel·lacions a una literatura tan poc engrescadora però ho faig sota els efectes de la conversa que acabo de mantenir amb un amic a qui, lamentablement, fa uns dies se li va morir el pare i m'explica que també a les nostres terres el cost dels serveis funeraris s'acosta a aquesta xifra. En pocs anys, em diu escandalitzat, han doblat el preu. Exactament un 56% més alt que fa deu anys, afirma un estudi penjat a internet, però m'ha semblat entendre que depèn de la zona. Aquest és un sector econòmic que es va liberalitzar l'any 1996 però que, com en tants altres casos i en tants altres indrets, s'ha acabat inclinant cap a la concentració, les pràctiques monopolistes i el continu creixement de les grans empreses especialitzades que dominen el mercat i sovint subcontracten serveis i els precaritzen. I encara que no hagi estat, històricament, un ofici amb gaire glamur, no cal una gran perspicàcia per adonar-se que la mort, convertida en negoci, no deu ser un mal negoci. La clientela mai faltarà i, a més, els tractes s'hi tenen quan està sota els efectes d'un xoc emocional i de determinades forces socials, culturals i sentimentals que li impedeixen escatimar i discutir el preu dels serveis. De fet, a les conclusions de l'estudi que esmentava, s'afirma que a la immensa majoria dels finats els acaben enterrant per damunt de les seves possibilitats; o de les possibilitats objectives dels familiars que pagaran la factura. El meu amic em comenta que ha constatat que aquestes empreses que s'estenen per tota la península ofereixen els mateixos serveis a preus notablement diferents, qui sap si en funció de la renda de cada indret, i com que no és dels que en aquests casos tendeixen a la indolència, ha presentat una denúncia a l'Agència Catalana de Consum per pràctiques abusives i monopolistes. Ara espera la reacció. També ho va plantejar al Síndic de Greuges però li van respondre que en no dependre de l'acció directa de les administracions no hi tenen competència.

Però no és ni per la fatalitat ni per la termodinàmica que el cost dels serveis funeraris s'ha doblat en els darrers anys, sinó per decisions polítiques, i per això, m'explica, a Camprodon, on el consistori ho manté com un servei municipal i es resisteix a privatitzar-ho, segueix a meitat de preu. Sempre m'ha semblat que Camprodon deu ser un bon lloc per viure, especialment a l'estiu, però el que és indiscutible és que és un bon lloc per morir en qualsevol estació.