Com s'embolica la troca

Per il·lustrar els últims esdeveniments verbals promoguts i capitanejats pel president Rajoy i col·legues a Barcelona, diversos mitjans han emprat l'expressió “com s'embolica la troca” per definir-ho. L'acudit ha tingut repercussió entre la massa de consumidors de mitjans i és possible que duri. Des del primer moment, vaig tenir la sensació d'haver-hi tingut contacte. Com si tingués vida, s'ha resistit, però per fi he trobat el forat. És el títol d'una obra de teatre de l'autor Emili Graells Castells. Aquest estrenà les seves obres entre el 1912 i 1937. Per l'equilibri i la perfecció en l'estructura i l'idioma, va ser conegut per la professió, els mitjans i el món teatral com “l'arquitecte del teatre català”. Entre la seva obra, apareix la comèdia en tres actes Com s'enreda la troca, estrenada a Barcelona i el títol de la qual —s'enreda o s'embolica—, passà a formar part de les expressions populars habituals per definir situacions enrevessades o complicades.

En aquella època, al Paral·lel de Barcelona triomfaven una munió d'obres, no pas pel seu valor literari, sinó pels temes i arguments pujats de to. La permissiva tolerància governativa ho permetia quasi tot. Així, la comèdia amb diàleg picant i situacions equívoques tenia èxit. El sainet fregava la ratlla de la immoralitat en els diàlegs i el vodevil, entre insinuat i vist, ho deia i ensenyava quasi tot. L'autor, Emili Graells, entre d'altres, no caigué en el parany de l'insegur èxit fàcil. Així, Com s'enreda la troca és una comèdia en tres actes, clàssica, sense ni una mica de regust de l'època.

Fóra difícil trobar una expressió apta per descriure la situació creada per la violenta demostració de geni o d'amenaça —o tot plegat—, amb l'escàndol, els insults i més, del cop d'efecte teatral de la setmana passada del president Rajoy i comparses. Com s'embolica la troca hi va clavada! La idea de portar l'atac verbal a Catalunya i els catalans amb un equip de figures és tan burda com violenta. Amb els falsos qualificatius emprats, les inexistents maniobres descrites i les exageracions, què pretenen?

Si Rajoy diu rotundament que no hi haurà consulta, llavors per què fan tants escarafalls en lloc de motivar la decisió —no dic vestir-la de dret, que no és possible— i discutir-la, tal com fan amb l'ensenyament la indomable consellera Irene Rigau amb el ministre d'Educació J.I. Wert i el tossut Mas Collell amb el ministres Cristóbal Montoro i Luis de Guindos amb les finances. No arreglen grans coses, però deixen assentat que Mas no està sol en aquesta lluita desigual. Quants catalans, arrelats, immigrants i residents, funcionaris, joves i vells voldrien independitzar-se? Molts, però no tots. Cal sortir de dubtes. Vist fredament, a Madrid també els interessa saber-ho. Imminentment s'esperen esdeveniments! Sense adonar-me'n, he barrejat teatre i política. Que bé!