L'estat de dret a Espanya

Els més entusiastes han volgut veure la declaració de la infanta Cristina davant el jutge José Castro com “una victòria de la democràcia i de l'estat de dret”. Angelets! O dimonis. La declaració de la infanta hauria volgut dir alguna cosa –alguna cosa de bé, és clar– si totes les parts implicades haguessin actuat amb la normalitat que hauria de definir la separació de poders en una societat democràtica. Si l'acusació no hagués estat representada per un sindicat d'extrema dreta. Si la fiscalia no hagués fet de defensa desbocada i de desbudellajutges. Si la defensa no fes tant de teatre barat. El corral de Miquel Roca. Sessió doble, nit i dia. Si l'advocat de l'Estat no hagués considerat la infanta com a part també de l'Estat que cal defensar a pit cobert. Si no hi hagués el dubte fonamentat que, encara que la instrucció canti missa de dotze, l'Audiència de Palma serà un territori molt més amable per a l'altra part de l'Estat qüestionada. En realitat, l'única peça del trencaclosques que ha complert l'expedient de mínims ha estat el jutge Castro. Una peça que ha hagut de sentir-se'n de tots els colors. Una cosa són els jutges estel·lars i una altra de ben diferent les estrelles que encara brillen en un univers tan fosc. Estat de dret a Espanya? Potser n'hi hauria si, per exemple, la Constitució no consagrés la inviolabilitat del cap de l'Estat, malgrat que el seu delicte fos flagrant. O si no determinés que la integritat territorial de la pàtria s'ha de garantir amb les armes.