Amb els ulls tancats

Més enllà dels guardons cinematogràfics, de la gala dels Goya s'han destacat molt a Catalunya les paraules del director de la pel·lícula triomfadora, Vivir es fácil con los ojos cerrados, David Trueba. Per la sensibilitat de dedicar el premi a les malaurades Concha García Campoy i Tatiana Sisquella, però també pel missatge sobre el nostre país. Segons Trueba, els actors i actrius que abanderen la progressia espanyola han de venir més per aquestes terres i dir-nos el molt que ens estimen. Sóc conscient que necessitem tots els aliats possibles i que prou enemics tenim com per criticar un dels pocs espanyols que pels seus lligams amb Catalunya mira de posar-hi pau. Però crec que des d'un acte com els Goya, en què es va criticar tot el criticable de les polítiques del PP menys el rebuig frontal a la consulta que exigeix la majoria del poble català, seria més adient una proclama de suport al dret a decidir dels catalans que un acte d'amor. No es tracta, com diu el bolero, que em diguis que m'estimes encara que sigui mentida –ja se sap que els boleros no solen acabar massa bé–. Sinó de respecte i de calat democràtic. Estimar és bona cosa, però aquí parlem de respectar la llibertat de les persones i en aquest cas dels pobles, ens els estimem o no. I mentre en sectors de la dreta espanyola supura l'odi, resulta curiosa la forma d'estimar que té l'esquerra. T'estimo però ets meva, vénen a dir. Tota una contradicció per a gent que es diu demòcrata i plural. Per això a Esquerra Unida –no cal dir res del PSOE– les bases han tombat l'anacrònica i antidemocràtica resolució de la direcció que defensava el dret a decidir però sempre que el govern espanyol ens doni permís. És la incapacitat de diferenciar entre el que és emocional i el que és ètic que ha fet desertar l'esquerra espanyola dels valors democràtics que emparen la demanda dels catalans. Perquè, no ens enganyem, respecte al cas català, per ells és més fàcil viure tancant els ulls.