Reacció limitada

La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que determina un mínim del 25 per cent de continguts impartits obligatòriament en castellà en aquells centres on els pares d'un alumne hagin demanat l'escolarització en aquesta llengua ha suscitat les protestes públiques de rigor. Juristes té el dret civil, penal i canònic per determinar si aquesta decisió no implica una assumpció d'atribucions equivocada o excessiva. Fins a quin punt un tribunal, més enllà d'interpretar la llei, pot dictar la norma que la regula? Aquesta funció correspondria en un estat de dret (ai!) al poder legislatiu. En tot cas, la sentència no resulta estrafolària en un Estat –de dret?– com l'espanyol en què quan es tracta de jutjar un membre del mateix Estat la fiscalia assumeix el paper d'advocat defensor.

La decisió del Tribunal Superior dit de Catalunya és encara més greu perquè apunta directament a la responsabilitat dels directors dels centres, que hauran d'entomar les conseqüències de no aplicar-la. Fins ara les diferents instàncies judicials que havien sentenciat a l'entorn del model lingüístic de l'escola catalana s'havien dirigit a l'administració que n'és responsable. És a dir, a la Generalitat. Com que el govern català sempre ha respost amb el recurs corresponent i té ben apamades les limitacions en l'eficiència de l'administració de justícia espanyola, el jutge ha decidit tirar pel dret i apuntar al més dèbil. Davant l'argúcia i la intenció, queda com una anècdota el fet que el mateix tribunal que exigeix a les escoles el 25 per cent de castellà només dicti el 2 per cent de sentències en català.

Les declaracions públiques d'alguns dels directors escolar implicats demostren fins a quin punt en aquest país la coherència, la valentia i la intel·ligència són un afer dels particulars. La Generalitat ha complert l'expedient, amb fermesa en la resposta però amb resultat incert en la conseqüència. Algú podria trobar a faltar, amb raó, una implicació molt més contundent amb els amenaçats. Encara que ja se sap que els problemes públics en instàncies administratives fràgils demanen solucions privades. Però aquesta vegada qui podria quedar en evidència no són els tribunals que decanten la balança cap a la seva llengua, ni el mateix govern de Catalunya, que mira sempre de no trencar ni un bri de la corda institucional, encara que la tibi, sinó la resposta que l'episodi ha merescut en allò que podríem denominar “societat civil”.

Com a reacció immediata a la sentència uns centenars de persones i els dirigents dels sindicats i les entitats que integren SomEscola es van concentrar davant el tribunal. Eren pocs. Massa pocs. Potser perquè en aquest país la majoria de la gent disposada a activar-se, que és molta, només ho fa per les grans causes, però no s'inquieta quan allò que hi ha en joc és un element “auxiliar” en l'enfrontament. Ni que aquest element sigui tan determinant com el model lingüístic escolar.

Ningú ha de caure en la trampa de convertir les aules catalanes en un camp de batalla entre pares i alumnes. Això és exactament el que voldrien els qui presenten denúncies o demandes o els qui sentencien intromissions lingüístiques que no els corresponen. Els qui volen convertir la immigració espanyola en la cinquena columna de l'Estat unitarista. Però l'alternativa a la brega que tant busquen no pot ser la inhibició ni la delegació. L'èxit de l'escola catalana ha estat evitar la segregació. Si l'escola ha de ser la garantia de la igualtat d'oportunitats, si ha de servir per anivellar les diferències socials i assegurar que l'ascensor social a Catalunya no és només una expressió afortunada, cal preservar-ne el model lingüístic. La defensa d'aquest model exigeix una implicació molt més general i decidida. De pares, alumnes i mestres. Assegurar-ne la continuïtat no ha de dependre dels directors de centre, sinó d'una resposta social molt més efectiva. Que els garanteixi, a aquests directors, que no estan sols. I que passi el que passi, ningú els deixarà a la intempèrie.