Sinceritat
Sent sincers, decidir costa una mica més. Per això és bo que s'obri el debat i que s'hagin descarat les posicions, ja sigui d'empresaris alemanys o de patronals catalanes, perquè de seguida observem quina durada i quina solidesa tenen els arguments de cadascú. I també veiem, cada dia amb més rapidesa, el seu grau de sinceritat. De seguida hem après a veure si un argument és només una manifestació de por per perdre mercat, o si hi ha càrrega ideològica oculta, o si simplement és una fal·làcia inconsistent. L'avantatge dels processos de decisió és que no hi ha una altra manera de fer-los que enfrontant-se a la realitat sincerament. I això pot ser lent, i dur, i contradictori: però sempre acaba fracassant allò que no arribi a alts graus de sinceritat. Encara que trigui. Millor si triga. Més veritat serà.
La part independentista també té deures. Som sincers, quan diem que no hi ha riscos econòmics? Ni d'integració dins la UE? Som sincers quan diem que el tema de la llengua i de la identitat és secundari? Som sincers dient que som majoria clara? Tot això ens ho hem de preguntar si volem que el procés vagi bé, i que ens ho preguntem no vol dir que ens ho responguem sempre de manera favorable. La veritat pot ser incòmoda i pot no agradar-nos, però ens l'hem de preguntar. De tal manera que molta gent acaba dins l'independentisme no perquè tingui certeses de prosperitat, sinó perquè té certeses de misèria si les coses es queden igual. Cap problema. És una manera d'arribar a conclusions sinceres quan un s'enfronta a una decisió delicada.
El que no s'hi val és no decidir. Ja no estem parlant d'un dret, a hores d'ara, sinó d'un deure. I l'única manera de complir amb aquest deure és construint les màximes certeses possibles, dins de la incertesa. Deia Francesc Pujols que Catalunya és la pàtria de la veritat, i només amb la veritat afrontarem bé una cruïlla d'aquesta envergadura. Podem portar molts anys enganyant-nos, o no volent veure, o regalant-nos les oïdes, o creient que tot seria fàcil, o que es podia construir la independència només amb ideals. L'hora de la veritat significa la veritat còmoda i la veritat incòmoda. I per tant és bo que tothom tregui les seves idees i els seus arguments, i que tothom ho faci amb contundència.
Una altra cosa és la por. És altament satisfactori veure com els discursos de la por duren dos telenotícies, com no colen, com ja es poden distingir dels veritables raonaments. El discurs dels empresaris alemanys s'ha aguantat poquíssim, de tan prim que era, de tan carregat de por que estava. Per a decidir, a ningú li convé escoltar gent amb por o idees amb por. Si hi ha por, que s'expliqui bé. Ha estat d'un patetisme extrem veure com aquests empresaris defensaven l'statu quo amb una apel·lació a les grans catàstrofes econòmiques que no duia cap justificació al darrere. O escoltar el ministre Montoro parlar dels monstres marins d'ultramar. Si ha de guanyar qui digui més la veritat, o allò que s'assembli més a la veritat, l'espanyolisme sembla que ha begut oli.
Ara bé: no caiguem en el mateix vici. Hem de deixar de parlar d'Ítaca, perquè a Ítaca l'important és el camí i no podem comprar camins eterns en aquests moments. Hem de deixar de parlar de dret a decidir i hem de parlar més de deure de decidir. Hem de deixar de parlar de la veu del poble i parlar més del dret a l'autodeterminació. Hem de deixar de parlar d'estat propi i parlar més d'independència. Hem de deixar de parlar de terceres vies inconcretes i parlar més de confederalisme. Les cartes sobre la taula, també per la part catalana. Tant com es pugui. S'ho mereixen els ciutadans, s'ho mereixen els votants i s'ho mereixen els que en teoria són els sobirans de la decisió final. Si nosaltres parlem d'Ítaca, no ens estranyi que Montoro parli de monstres marins. Aquest no ha de ser el nivell del debat. Ha arribat l'hora de la veritat, i de la sinceritat. Els qui tenen por de la veritat els podem trobar tant en un bàndol com en l'altre. I sortiran a la llum, i no els pronostico un judici favorable.
