La força de la política
La República Txecoslovaca es va escindir en dues repúbliques independents l'any 1993; repúbliques que van ingressar a la UE l'any 2004. Imaginem que aquests dos fets haguessin tingut lloc en ordre invers i que la República Txecoslovaca hagués demanat l'ingrés a la UE i una vegada membre de ple dret de la Unió hagués decidit escindir-se de comú acord per exactament el mateix mecanisme utilitzat l'any 1993. Són aquests dos estats de riquesa, població i extensió comparables (Txèquia aproximadament el doble que Eslovàquia). El Tractat de la Unió no preveu jurídicament els efectes que un estat membre pugui escindir-se en dos. En aquesta hipotètica, però possible, circumstància quina hauria pogut ser la raó per la qual un dels dos nous estats continués com a membre de ple dret de la Unió i l'altre en quedés fora? Per què un d'aquests dos nous estats tindria aquest dret i l'altre no? Jurídicament no existeix tal perquè és una circumstància no considerada en el tractat. Cap dels dos estats hauria legítimament pogut declarar-se hereu i continuador de l'estat inicial, Txecoslovàquia, perquè ambdós havien pactat fer-lo desaparèixer en favor de dos estats nous, Txèquia i Eslovàquia. Hauria estat, doncs, necessari un acord polític entre ells i la UE per resoldre el problema.
No existeixen precedents històrics i per tant la solució per la qual un o tots dos dels nous estats provinents d'una escissió quedin dins o fora de la Unió ha de ser necessàriament política, és a dir, que es legisli una nova llei europea que empleni el buit actual i s'arribi a un acord específic. En el cas de Catalunya i Espanya i Escòcia i el Regne Unit, l'argument jurídic quant a la UE és idèntic, no hi ha precedent, però el resultat no seria el mateix perquè hi ha un dels dos estats, Espanya sense Catalunya i el Regne Unit sense Escòcia, que poden legítimament reclamar el dret a mantenir-se a la UE en tant que hereus de l'estat inicial i no escindit. Si Catalunya i Espanya pactessin la manera de continuar ambdós a la UE una vegada separats, això seria possible per la manca de precedent i text legal que empari que un hi sigui i l'altre en surti. No és, doncs, una raó legal la que faria sortir una Catalunya independent de la UE, no és una circumstància jurídica inevitable i fatal la que fa que això passi, tal com es presenta mediàticament, sinó una voluntat política determinada i concreta.
S'afirma que la Constitució impedeix la celebració d'una consulta sobre l'autodeterminació de Catalunya. No és exactament així. El que es conté a la Constitució és la sobirania del poble espanyol, i per tant perquè la consulta fos vinculant hauria de tenir una resposta afirmativa d'aquell, però res impedeix fer una consulta no vinculant al poble de Catalunya sobre la base dels diferents mecanismes de delegació de competències del govern central a la Generalitat previstos en la mateixa Constitució. L'efecte jurídic d'aquesta consulta seria nul, però políticament permetria contrastar el suport a l'opció. Per tant, si la consulta no es fa no és per raó de la Constitució, impossibilitat legal, sinó de la voluntat del govern central, impossibilitat política. Qui argumenta d'aquesta manera és jutge, interpreta la Constitució, i part, al·lega contra els que volen fer la consulta per tal de legitimar raons polítiques, no pas legals.
La conclusió és que el conflicte de la “consulta” i el de la “impossibilitat” catalana de romandre com a membres de ple dret de la UE si es declara la independència són qüestions de caràcter estrictament polític, no pas jurídic, tal com pretenen i presenten el govern central i els partits unionistes.
La política en democràcia es dirimeix en raó al suport que cada opció rep de la ciutadania. La força dels arguments catalans estan en proporció directa al suport que reben. És, per tant, lògic que el govern central, des de la seva visió unitària de la nació espanyola, es negui a qualsevol actuació, consulta o votació, que demostri palpablement el suport que reben els arguments catalans, i per tant, que utilitzant excuses, no pas raons, dibuixi per a la independència catalana un futur més incert que no pas és, i que es negui a una consulta en la qual la ciutadania demostri el suport que la tesi realment té. Cal distingir entre excuses i raons, paradoxalment la política és en gran part això.
