De set en set
‘Too much', Orson
No seria estrany que, fins i tot sense que s'ho proposés gaire, Orson Welles hagués deixat traces perquè la seva llegenda continués. Pràcticament s'ignorava que, abans del cèlebre Ciutadà Kane, havia rodat l'any 1938 unes imatges que, projectades en una pantalla al fons de l'escenari, havien de complementar la representació d'una mena de vodevil de William Gillette, anomenat Too much Johnson, a càrrec de la Mercury Theatre, la companyia que Welles dirigia i que en aquella època va fer un muntatge del Juli Cèsar, de Shakespeare, ambientat a la Itàlia feixista. Pantalla a l'escenari i canvi d'època: dos detalls de la capacitat innovadora i precursora de Welles. Com que el muntatge teatral no va arribar-se a representar a Broadway, les imatges no van editar-se i van guardar-se. Passats molts anys, Welles va dir que la pel·lícula va cremar-se en un incendi a la seva casa de Pozuelo, a prop de Madrid, i el cas és que així va cridar l'atenció sobre unes imatges inèdites de les quals gairebé ningú no tenia constància. Més de vint anys després de la mort de Welles, en un magatzem de Porderone, seu del més important festival de cinema silent, va trobar-se un cel·luloide en mal estat que va trigar una mica a ser identificat i, un cop descobert el seu valor, encara més a ser acuradament restaurat per la casa Eastman: s'havien trobat les imatges perdudes de Too much Johnson.
Fa uns dies, a Barcelona, hi va haver la quarta projecció mundial d'aquestes imatges inèdites, comentades magistralment per Esteve Riambau, un gran wellesià i director de la Filmoteca, a la Sala Chomon, on 360 persones compartíem la il·lusió de descobrir-les. Welles continua creant expectació, i el millor és que, provocant un cert estat de felicitat, les imatges en brut, amb Joseph Cotten perseguit per un marit gelós, revelen la joiosa i desconeguda influència dels grans còmics del cinema silent en aquell cineasta que va dir que només havia après de John Ford. I en sortiran més coses...