Hisenda catalana

Els papers en van plens. Amb el ferm propòsit de fer “estructura d'Estat”, la Generalitat ha desbrossat marges i anuncia com articularà l'agència tributària pròpia. Enhorabona. La jugada s'assenta escrupolosament sobre la legalitat imposada i actual. És a dir, aquest nou artefacte necessari és del tot “constitucional”, perquè respon al text de l'Estatut d'autonomia vigent. La notícia ha agradat als partidaris de la secessió, perquè anem fent i no perdem gaire temps, i ha escaldat els febrils de la unió, que veuen que qui dia passa independència empeny. Ara, més enllà d'una opció i de l'altra, hi ha una nova realitat: una hisenda catalana. Ja ficats, convindria que aquesta vegada la Generalitat no imités tots els defectes crònics de l'administració espanyola. Una hisenda catalana, per exemple, no s'hauria de prendre el contribuent com un enemic. No hauria de partir de la premissa, com fa l'espanyola, que el sant pagà és culpable mentre no ho demostri, i encara que ho demostri. El contribuent a Espanya és l'enemic i l'objectiu a escurar. Sobre la base de la confiança mútua, inexistent a Espanya, es poden fer grans coses. Una hisenda catalana, a més, no hauria de fer com l'espanyola i no avisar els contribuents quan s'equivoca, per veure si es pot estalviar tornar-los els diners. És a dir, no hauria de ser carronyaire. Finalment, una hisenda catalana hauria de lluitar contra el frau des de l'honestedat irrefutable. La necessitem com el pa que mengem, aquesta nova hisenda catalana!