Celebració

Hi ha famílies que no cele­bren res i famílies que ho cele­bren tot. És una cosa que es deu por­tar als gens: hi ha per­so­nes que sem­pre estan a punt de festa i d'altres que, tot i que en tenen, mai no se'ls acut cap motiu per ale­grar-se i com­par­tir l'ale­gria. A casa, en gene­ral, ho cele­brem tot. Ben mirat, hi ha tan­tes coses per fes­te­jar, que no te les aca­bes! Els sants i els ani­ver­sa­ris, per des­comp­tat, els anys que fa que vivim en aquesta casa, el pri­mer pipí a l'ori­nal del nen, les bones notes dels fills grans, que el meu home i jo estem junts i ens esti­mem, aca­bar una novel·la, el resul­tat d'unes anàlisis, una feina que et paguen, un gat petit tro­bat al car­rer, la victòria del Girona 6 a 0... La llista és eterna, ja ho veieu... Les nos­tres cele­bra­ci­ons són molt caso­la­nes, brin­dem amb cer­vesa del país, però brin­dem i estem con­tents. Perquè el que té d'impor­tant cele­brar és que no ho pots fer tot sol; per brin­dar, com a mínim heu de ser dos. Fran­cesc Tor­ralba, en un lli­bre que es diu L'ale­gria, ho explica molt bé i ens reco­mana que apren­guem a admi­rar tot el que ens envolta.

Ara que el procés naci­o­nal està en marxa, el con­cepte cele­brar, fer festa, agafa una nova dimensió. No cal dir que, com tanta gent, a casa vam aplau­dir l'èxit de la via cata­lana i vam brin­dar –aquesta vegada amb cava, solem­ne­ment, perquè l'ocasió s'ho valia– quan hi va haver data i pre­gunta per a la con­sulta. A par­tir d'aquí, la paraula és equi­li­bri. Per exem­ple, si cele­brem que a l'edi­fici del davant de casa hi ha dues este­la­des noves, aguan­ta­rem millor l'embat d'en Durão Bar­roso. Si ens ale­grem que cin­quanta jut­ges esti­guin pel dret a deci­dir, serem més forts quan el minis­tre Wert ens ata­qui de nou. Fes­te­jant que a molts dels nos­tres empre­sa­ris no els fa por ser inde­pen­dents, quan en Mon­toro ens vul­gui repas­sar sense pie­tat esta­rem ben serens...

I així, de cele­bració en cele­bració, ens va pas­sant benig­na­ment la vida.