Serem suïssos?

La idea és que la Unió Europea imposarà una solució. Abans que el xoc de trens es produeixi, o quan hàgim decidit l'indecidible, de les altures de la cosa comunitària davallarà un dictamen que indefectiblement consistirà a doblegar la posició espanyola i reconèixer quant ben fonamentada està la vindicació catalana, i això serà la fi dels nostres mals. Aquesta és la idea que anima l'anomenat procés, l'esperança subjacent a totes les mobilitzacions. La primera consulta, a Arenys de Munt el 2009, era: "Està d'acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?" Es donava per descomptat que de la UE no se'n surt ni per anar a fumar, i pobre del qui ho qüestionés perquè li deien d'ignorant per munt. Tanmateix hom comença a veure que no serà tan senzill, més que re perquè quan se'n parla, en el llenguatge diplomàtic de la UE, se sent molt el “però” però mai el “tant de bo”. Encara aquesta setmana, en el Corriere de la sera, el president Mas, malgrat reconèixer que "no estan a gust amb la idea d'un nou estat", insisteix que els estats europeus "abans o després seran cridats a donar una resposta política". Molts són els cridats i ningú no sembla donar-se per al·ludit. Ha estat un bon intent de traslladar el problema com més amunt millor, però voler no és poder. Una dama diu que li va dir a la reina d'Espanya, a propòsit de l'embaràs de la seva filla a càrrec del príncep d'Astúries, “tenim un problema”, i sa majestat li va replicar “el problema el teniu vosaltres”. Aquesta anècdota és presumpta, però que ara ens està passant el mateix és ben cert. Alfred Bosch, diputat d'ERC a Madrid, ja accepta la hipòtesi de la sortida, i afirma que si "ens volen empènyer fora de la UE, nosaltres podem triar de ser la Noruega o la Suïssa de la Mediterrània". Doncs podíem haver començat per aquí, aixecant-nos ben d'hora per pencar de debò, i amb aquest entusiasme que la realitat de cada dia desmenteix, en lloc de tant voler ser els europeistes més complidors.