Ventafocs versus xarnegos

Ho hem escrit: 50 anys d'Els altres catalans, de Paco Candel. Va ser un all i oli social en dies de ganivet franquista. I sobre la immigració poc s'ha dit. Com la guerra. Com tantes coses. Perquè, que s'hagin dit algunes coses no vol dir que s'hagin dit totes les coses. Som un país on uns pocs han explicat a uns molts. Mirem de dir alguna coseta. 1929, Barcelona. El nen Candel s'instal·la amb la seva família a les Cases Barates de Can Tunis, a la Zona Franca. Construïdes per una dictadura de Primo de Rivera que ja sabia el que es feia. Més del 90% dels habitants de les Cases Barates eren immigrants. No tenien feina i els problemes no es podien comptar ni amb els dits, ni amb els cabells. El 1900 la població immigrada a Catalunya era un 4%. El 1930, un 20%. A Barcelona ciutat, un 35%. Era la Catalunya on vivien gairebé dos milions de persones. Després, ja ho saben: la dictadura i les onades migratòries dels cinquanta, dels seixanta... i a tocar el segle XXI, unes altres.

El resultat de tot això a la Catalunya d'avui és que la immensa majoria de catalans volen votar i més del cinquanta per cent volen la independència. El resultat de tot això a Espanya és que des del PP fins al PSOE, passant per Naranjito, estan invocant via ouija aquells suposats immigrants per negar-ho i trencar-ho. És la clàssica bola de vidre espanyola 3HD. Només cal recordar que el 2006 el ministre socialista Jordi Sevilla va dir de José Montilla que no tenia opcions de presidir la Generalitat per xarnego. Xarnego: deu ser la paraula ja menys usada a Catalunya. Irreal. Però l'Espanya intemporal vol xarnegos i fer pedagogia de la immigració com a Ceuta i Melilla. I la realitat és tossuda com una barana de ferro. Catalunya ha generat amb la immigració la mitologia universal més important des de la Ventafocs. Mentre que la madrastra Espanya vol enfonsar-te, Catalunya et dóna una altra vida. La seva realitat és una ficció i el nostre conte, una realitat. I vet aquí un gos, i vet aquí un gat...