Les regnes de l'agitació

A Espanya passen coses curioses. Tradició obliga. Tan curioses, per exemple, com que sigui un sindicat “d'extrema dreta”, com reconeix tothom, qui faci anar de corcoll els tribunals amb una allau de demandes, denúncies, recursos i querelles contra la discrepància. Bàsicament, nacional. L'ofensiva de Manos Limpias no s'està fins i tot d'abordar la monarquia, que deuen considerar poc fiable. Que a Espanya sigui l'extrema dreta qui exerceixi sistemàticament d'acusació popular és un fenomen que crida l'atenció. Tant com que sigui un partit que es podria situar en el mateix espai polític qui més alteri les institucions en croada patriòtica permanent. Ahir Unión, Progreso y Democracia va aconseguir que el PSOE votés una moció al Congrés contra “el desafiament sobiranista català”. Les regnes de l'agitació, doncs, estan en mans d'un front nacional que molt sovint recorda l'estil i les intencions de règims passats. Manos Limpias i Unión, Progreso y Democracia són el que són. I hi ha poc més. El Partit Popular i, encara més, el PSOE, haurien de reflexionar. Els convé mantenir amb l'oxigen de la seva complicitat dos grups que només busquen la desestabilització i la involució? Ho fan. Agradi o no agradi als senyors populars i socialistes, la imatge de la Marca España també –o sobretot– és això. Un pretès sindicat i un partit polític que marquen el pas. Quan el PP i el PSOE vulguin reaccionar potser una gran part de la societat espanyola ja serà com Manos Limpias i Unión. Els convé? Sembla que sí.