L'autèntica línia vermella

La vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, ha tornat a entonar la cançó de l'enfadós –perdó, de la unitat– entre Catalunya i Espanya. Reding va fer ahir una crida des de Barcelona perquè el govern espanyol i el català “negociïn amb mentalitat oberta i sense línies vermelles”. La “negociació” ha de servir perquè “continuïn units. Aquesta és l'única solució; les altres són una pèrdua de temps i d'energia”. La pèrdua de temps i d'energia és dirigir-se a algú que no se sent al·ludit. Qui renta el cap a un burro perd el temps i el sabó. El govern català podria negociar –vol fer-ho– amb el govern espanyol amb mentalitat oberta i sense línies vermelles. La Generalitat que presideix Artur Mas només posa una condició sobre la taula. La condició mínima hegemònica al carrer i majoritària al Parlament de Catalunya: que la negociació sigui entre iguals, perquè els catalans se senten un col·lectiu nacional. Aquesta premissa no s'accepta a Espanya. L'altre dia José Manuel Lara Bosch expressava el convenciment que l'episodi sobiranista s'acabarà “amb Rajoy oferint una sortida a Mas quan Mas es tranquil·litzi i renunciï a la ruptura”. Mentalitat oberta. Reding, Lara i tots els partidaris de la unitat haurien d'entendre que abans d'explicar-ne la necessitat o les bondats han d'admetre –i exigir– la possibilitat democràtica de poder-la triar. Aquesta és l'autèntica línia vermella. No es pot defensar una posició si és imposada, si no es dóna les mateixes opcions a l'altra.