Carta a la Susana

Des de fa un temps em preguntes, a cau d'orella, què en penso del que està fent el PSC, el partit que és el meu des que “ tinc ús de raó”. Per fi, em sento capaç d'oferir-te algunes reflexions ben personals sobre la qüestió. Primer, he començat recordant els seus orígens i també la seva llarga història: uns orígens tan plurals com plural és, ha estat i esperem que continuï sent la societat catalana. Va aplegar en el seu si tant exmilitants del POUM com nouvinguts a Cornellà, obrers de la Seat, feministes, intel·lectuals il·lustrats i estudiants delerosos de llibertat. En la seva llarga història ha contribuït a transformar el país des de les seves mateixes arrels mitjançant l'acció municipal amb diversos enfocaments per afrontar les nombroses mancances hereves de la llarga dictadura, a la vegada que ha enfortit el sentiment de pertinença a Catalunya de bona part de la ciutadania. Un camí tan ben iniciat i recorregut s'ha desdibuixat en els últims anys. Hi ha causes generals que afecten tots els partits polítics i n'hi ha que responen a la mateixa especificitat del PSC. Totes les organitzacions, llevat que es dotin de mesures correctores molt serioses, tendeixen a desgastar-se mentre s'instal·la una certa cultura que les aïlla del més viu de la societat, de les necessitats més quotidianes, de la cura de les persones més vulnerables, del respecte profund a la diversitat. I s'eixampla així la distància entre la ciutadania i les organitzacions polítiques.

Aquesta realitat que s'ha produït en tots els grans partits esdevé un fenomen social greu quan es tracta d'un partit complex en els seus missatges, els seus objectius. El PSC està pagant un preu molt elevat per la distància que una determinada cultura política ha anat introduint entre la política dels partits i les necessitats de la ciutadania. Tot plegat ha esdevingut molt més greu a causa del malestar profund generat per una crisi econòmica, política i ètica, desfermada pel capitalisme més salvatge i gestionada per unes dretes sense vergonya. De tal manera que sembla que els canvis de veritat, els que afecten la ciutadania més necessitada, ens arriben des del carrer perquè els partits no poden renovar-se solets; s'han d'obrir de bat a bat al que està succeint bo i sabent que això és ben difícil de gestionar, gairebé impossible davant tants missatges simplificadors que s'ho engiponen sempre per donar la culpa als altres. Segueixen així una llarga i nostrada tradició que ha fet molt mal a la història, a la veritat i a les persones.

Caldria fer del malestar social el centre de la voluntat de canvi del partit, de manera que els senyals que envia (les primàries, per exemple) siguin tan sols un primer pas per escoltar la ciutadania, i se'n segueixin canvis de normes, de cultura política, de manera de tractar la militància i les seves diverses opinions, etc., si no volem que el PSC es bifurqui o trifurqui com ha succeït a d'altres històrics partits de la nostra esquerra. S'estan mostrant les primàries com a voluntat de canvi democràtic. Però, contradictòriament, no s'accepten discrepàncies al Parlament. Greu error, malgrat que actualment la discrepància planteja seriosos problemes d'eficàcia política. Però si s'han de canviar els partits, per què no comencem nosaltres? Com es pot ser plural i dialogant si l'expressió oberta del desacord es penalitza? Si volem renovar els partits empesos per la ciutadania, per què que no acceptem la pluralitat a l'interior del PSC sense escarafalls? No seria millor això que estigmatitzar una part del discurs que ha nodrit el PSC durant tants anys acceptant el debat i si convé exhibint la nostra pluralitat com a eina de renovació?

Per acabar aquesta carta personal, vull dir-te, amiga, que m'interessen més les persones i les seves vides, els seus drets i deures, la justícia i la pluralitat, l'educació i la sanitat per a tots, que les Pàtries amb majúscules que sovint redueixen a tristes minúscules aquells aspectes de la vida que fan les persones subjectes actius dels drets humans.