La petanca

A prop de casa hi ha unes pistes de petanca. El trobo un joc extraordinari, senzill i profund alhora. Que estiguin ubicades entre el centre cultural, el casal d'avis, la biblioteca i la ludoteca fa que sempre siguin molt concorregudes, amb partides disputadíssimes, i si t'hi atures, es poden sentir converses interessants. D'entre el grup de jubilats que s'hi aplega cada tarda, no tots juguen. N'hi ha que només miren, prenen el sol, la fan petar i, de passada, arreglen el món. L'experiència és un grau i aquí sovint no es valora com caldria. L'altra tarda vaig captar al vol aquest fragment de conversa al passar per davant del banc on hi havia un parell d'observadors de la realitat quotidiana. L'un deia: “Estem igual o pitjor que després de la guerra.” “Anem enrere”, li responia l'altre. “Abans ens ho havíem de guanyar tot, ara ho perdem tot, ens ho fotran tot!”, va sentenciar el primer mentre l'altre assentia. Vaig passar empenyent el cotxet on anava el meu fill d'un any i mig. Ens vam saludar i els dos avis li van dedicar un somriure tendre, però la mirada s'entreveia trista. Potser per tot el que preveuen que els caurà al damunt, a ell i als de la seva generació. M'hauria agradat quedar-me, però en Quim no estava per tertúlies. M'hauria agradat seure i prendre part de la conversa perquè és ben veritat que, disfressada de democràcia, la política ens està retallant drets i llibertats aconseguits pels de la seva generació que ara desapareixen per art de màgia per decrets de governs, insisteixo, en principi democràtics. Quan vaig veure que la mirada cansada i experimentada de la gent gran que les ha passades de tots colors ara també és una mirada trista i decebuda, vaig tornar a pensar en la petanca. En una partida que està plena de moments delicats, difícils i tensos, els equips han de tenir prou habilitat, intel·ligència, psicologia i resistència per mantenir una estratègia guanyadora. En comptes d'anar per lliure, només ens en sortirem si ens empeltem de la filosofia de la petanca.