Diàleg no és monòleg

Pensar que, en aquest punt de la pel·lícula, prohoms d'una i altra banda desfaran l'embrolla Catalunya-Espanya en què estem instal·lats és desconèixer la realitat. I encara més si aquests vénen d'una banda de l'Estat espanyol com si arribessin a “terra de moros” amb la pretensió que la seva prèdica convertirà els infidels. Creure que amb un matí es poden fer retornar les aigües cap allà on eren abans d'haver estat remogudes és no ser al món. Que sacrifiquin part de la seva “apretada agenda” per visitar “la laboriosa Cataluña” i fer veure des de determinats mitjans l'equivocació que estem obstinats a mantenir és no entendre gairebé res de la circumstància que vivim. Imaginar que l'abisme creat a cops d'incomprensió durant anys i panys es pot tancar amb un dinar i amb la simpatia d'un petit nucli de forces vives és símptoma que algú s'ha perdut en la traducció del que li han dit que està passant a Catalunya. Considerar que des de l'experiència dels que ja tenim cabells blancs es pot reconduir avui l'empenta de la joventut que vol també tenir veu en el seu futur és no percebre les conseqüències del pas del temps. Estimar que les forces vives de l'statu quo aconseguiran, pressionant a qui governa, canviar el lideratge ciutadà és confondre poder polític amb poder social. Emfasitzar la por i el tremendisme com a moneda de canvi per a la renúncia d'allò que no es vol tolerar és ignorar que l'orgull de la gent pot reaccionar precisament desafiant aquell temor. Els escenaris de terror no són externs: els crea precisament qui amenaça mostrant la seva falta de comprensió i sovint malevolència. Postular que, a hores d'ara, la qüestió catalana s'arregla amb diners és menysprear els sentiments ferits, les cultures menystingudes. Desconcertar amb dutxes de dades provoca a curt termini certament la confusió; però, quan el debat s'allarga, la ciutadania es descontamina i valora la credibilitat de “qui diu què”.

A les tovalles de l'àpat no es resol res: es pot acabar veient el problema amb més empatia o amb major difuminat etílic. Però, quan s'apaga l'havà, el problema roman. Tampoc les negociacions entre governs a hores d'ara són previsiblement una alternativa. Només les institucions del mateix estat, i no la promesa discrecional d'un partit de torn, pot reconduir el procés que viu Catalunya. Fins i tot els que desitgen un acord, una tercera via, haurien de ser els més interessats a mantenir-se drets i ben ferms enfront de la contrapart. A més, un estat que derroti amb els seus poders una reivindicació pacient i pacífica tan democràtica com la catalana té un problema majúscul de gestió de l'endemà. Haurà enervat extremadament les relacions i li poden sortir arestes de futur imprevisible. Un país en què els hooligans a present determinen l'acció d'un govern ha d'esdevenir a futur irrespirable. Els demòcrates d'una i altra banda no poden romandre amb les mans plegades en aquesta disjuntiva. Per la pròpia democràcia la idea de pacte ha de mantenir-se sempre activa, diguin el que diguin alguns mitjans, alguns tertulians, algunes forces vives la representativitat de les quals ni per edat ni per trajectòria sovint la societat no els reconeix.

Per tot això, dialogar és consubstancial en democràcia. Diàleg no és monòleg: es vol donar temps als altres per poder escoltar. Buscar la varietat d'opinions per entendre arguments diversos. Fer-ho des del respecte, no des de la imposició, i mai des de la supèrbia de qui creu que en sap més. Tenir percepció de la realitat requereix atendre, llegir, estudiar. Les calrades duren poc. Els estirabots també. Els logos de la confrontació que tant agraden a certs mitjans fan perdre matisacions que són ara més que mai necessàries. Millor en cas de dubte acudir a les fonts i valorar els registres de qui parla. També, per això, convé identificar qui parla d'allà on menja. Saber de l'interlocutor què ha fet en el passat ajuda a valorar la veritat dels missatges donats: les dependències aquí i ara són enormes, especialment en temps de mudances com els actuals, en què es comença a descomptar el futur. I fet tot això, com deia aquell, que tinguem “bona nit i bona sort”.