La mort d'un immortal

Dissabte vinent farà 75 anys. El dia 15 de març de 1939, a les 5 de la matinada, el món es va girar de cap per avall. Els militars que s'havien rebel·lat contra el règim legítim acabaven de jutjar el ciutadà Carles Rahola pel delicte de rebelión militar. Ell, que era un home de pau, havia estat sotmès a un consell de guerra. Ell, que no havia fet cap tort a ningú, era tingut per un elemento indeseable. Perquè havia escrit tres articles periodístics de civilitzada dissidència, deien que havia alentado las masas a prolongar inútilmente su resistencia. Ell, que havia intercedit per tants presoners, havia esta tancat a la presó. Ell, que havia escrit tot un llibre sobre la pena de mort, era condemnat a la pena capital. Ell, que havia omplert tants milers de folis, havia hagut d'anotar el seu testament espiritual en minúsculs papers clandestins. Va ser afusellat per un escamot de soldats, però la partida de defunció deia que havia mort per colapso cardíaco, ignorándose las demás circunstancias. Veritablement el món s'havia capgirat.

Josep Pla va dir, enigmàticament, que la mort de Carles Rahola era “increïble”. És tot el que es podia dir en aquell moment: la seva figura va ser envoltada d'un silenci espès que va durar trenta-cinc anys. Finalment, quan va ser mort el qui havia posat l'enterado a la sentència, vam poder girar el món i posar-lo del dret. Va ser l'hora de poder explicar la seva vida, valorar la seva obra, denunciar la infàmia de la seva condemna i mirar de reparar, amb tota mena de reconeixements i homenatges, la terrible injustícia de la seva mort, víctima només d'un suposat delicte d'opinió. Carles Rahola va ser l'únic escriptor català executat pel franquisme exclusivament pels seus escrits i, doncs, per les seves idees. 75 anys després, el mort reviu en monuments i carrers, en premis literaris i guardons cívics, en reedicions, epistolaris i biografies. Així es garanteix la seva pervivència en la memòria col·lectiva com una referència moral ineludible.