Caiguda lliure
Del dret legítim a no ser-hi
Eva Vàzquez / [email protected]
ón misteriosos els camins pels quals un llibre es converteix en un fenomen editorial, en especial quan el producte resulta tan abominable des de tots els punts de vista com La veritat sobre el cas de Harry Quebert, de Joël Dicker, que va superar les expectatives més insensates. En l'èxit d'aquesta mena d'operacions solen concórrer estratègies força vistoses que van des d' una feroç campanya publicitària a l'exhibició cada vegada més impúdica de l'autor com si fos una estrella de cine. Ara bé: com s'explica el fenomen –diguem-ho així, com si descrivíssim un meteorit– de Marta Rojals, que ha arribat a l'èxtasi conservant quasi l'anonimat? El més sorprenent no és tant que amb la seva primera novel·la hagués obtingut un ressò tan aclaparador com el fet que el favor del públic s'hagi dipositat en una autora sense rostre. De Marta Rojals, que no participa ni en presentacions ni rodes de premsa, que es nega a aparèixer a la televisió, circulen llegendes tan idiotes, per la nul·la incidència que pot haver tingut en la seva escriptura, com ara que es veu que és rossa i guapa. Només se'n sap que és arquitecta, de la Palma d'Ebre i independentista. En les entrevistes que concedeix exclusivament via xarxes socials, en les quals de tota manera es mostra bastant loquaç, expressa una certa apatia pel que fa a gustos literaris, com si de fet amb prou feines hagués llegit res abans de posar-se ella mateixa a escriure. Els periodistes i editors es recreen en el seu misteri; als lectors els fascina. Ella els agraeix a uns i altres el respecte i la complicitat. Però la seva és una ocultació només a mitges, per ensenyar just una mica de cuixa que inciti la imaginació. Perquè ben mirat l'única intimitat que no dóna és la seva fotografia. Ja és un atreviment de consideració, tenint en compte que avui no se salva del retrat adjunt ni el més insignificant redactor de províncies, com en dóna fe el present article. El somni d'heroïcitat que Marta Rojals encarnava s'esfuma, però hi ha hagut un moment, magnífic, que ha semblat possible: un autor que no s'està d'orgues, que desdenya l'estatut d'artista, que exigeix el dret legítim a no ser-hi.
S