Un Nobel per a Putin

La ficció i la realitat són dues cares de la mateixa moneda i per això una mateixa acadèmia, la dels premis Nobel, és la que estableix cada any qui fa la millor literatura del món i alhora qui fa més per la pau al món real. Gràcies al premi Nobel de Literatura alguns lectors despistats hem conegut autors com ara Coetzee, l'escriptor sud-africà que, inventant històries i personatges irrepetibles, és qui millor ens ha explicat la realitat de violència i odi soterrat en l'època posterior a l'apartheid. L'art (i la literatura) és dir mentides per mostrar profundes veritats humanes, recordava fa uns dies Manuel Cuyàs en aquest diari. I gràcies al premi Nobel de la Pau hem descobert que la cosa també funciona exactament al revés: el món real s'expressa amb fets reals que conformen, finalment, una gran muntanya de mentides i disbarats, com ara escollir el president de la principal potència militar, responsable del major arsenal atòmic del planeta i amb intervencions armades en diversos punts del globus, com el gran valedor de la pau i l'harmonia mundials. Amb aquests precedents, que ara el president rus, Vladímir Putin, segueixi les passes d'Obama i sigui candidat al Nobel de la Pau no és cap broma de mal gust, sinó una manera encertada i literària de mostrar la veritat profunda dels engranatges del món.

És possible que Putin es quedi de moment sense premi, ja que ha de competir amb més de dos-cents aspirants més. Però en aquesta vida, tant en la real com en la de ficció, mai no es pot donar un final per tancat: si un candidat a pròcer mundial de la pau ha destruït Txetxènia, ha engarjolat cantants de rock i empresaris opositors i està a punt d'iniciar una guerra amb Ucraïna, qui serà el guapo, per acadèmic i suec que sigui, que li negui el Nobel?

Per salvar la cara podrien donar-li un altre Nobel: el de literatura. Seria, però, el primer cop que no el rep un escriptor, sinó un personatge de ficció: Putin va aparèixer fa uns anys als ulls del món com un Iago shakespearià que es movia en la foscor de la cort de Ieltsin, aquell vell Otel·lo temperamental, i va pel camí de convertir-se, al final, en un Macbeth que, com més poder obté ell o millor posició relativa guanya el seu país, més violent es torna, alterat per la por de perdre'l. Que n'és de trista i perillosa la decadència dels imperis.