Manuel Valls, patriota del segle XIX

eu fer cinc anys, Manuel Valls, aleshores diputat d'oposició, va efectuar una visita a Perpinyà. Al curs de la roda de premsa que va oferir en companyia de càrrecs electes locals del Partit Socialista una periodista de Ràdio Arrels li va fer una pregunta en català. Com tothom sap, Manuel Valls, nascut a Barcelona el 1962, és perfectament catalanoparlant. Es deu al fet que el seu pare, el pintor Xavier Valls, va decidir provar sort artística a França, que avui tinguem un ministre d'Interior –i probablement un futur president de la República– català. A davant de la pregunta en llengua regional, Valls va tenir una lleu hesitació, que va resoldre explicant amb un somriure que no estava segur que un representant del poble (volia dir del poble francès) pogués expressar-se en aquesta llengua. Les patums locals que l'envoltaven, tots ja enamorats, van replicar que sí, sí, i tant, endavant... I Manuel Valls va respondre, doncs, breument, en català.

Fa uns mesos, ja ministre –el ministre més popular del govern–, Manuel Valls va tornar a Perpinyà i, en una altra roda de premsa, la mateixa periodista de Ràdio Arrels li va fer una altra pregunta en català. I aquesta vegada, Valls es va negar rotundament a respondre en aquesta llengua: “Un ministre de la República no pot expressar-se en una altra llengua que el francès!”, va dir, per justificar-se. Ah. Quina llei ho diu, això? Quin article de la Constitució? Quin decret signat pel President de la República? Cap. Cap. Cap. Manuel Valls, argumentant que pel fet de ser ministre només pot emprar la llengua oficial de França mostra haver paït perfectament el reflex de tipus pavlovià que afecta una bona part de la societat francesa i sobretot els seus estaments més conservadors, entre els quals el poder polític, sigui del color que sigui. Es tracta d'un reflex en dos temps. El primer temps és el de la supèrbia francòfona que fa que un francès pot vanagloriar-se de ser monolingüe. Als anys vuitanta, François Mitterrand feia gala de no saber anglès i va caldre a l'opinió pública i a la premsa d'oposició un temps de digestió per acceptar sense massa reticències que els seus successors parlessin aquesta llengua. El segon temps és el rebuig d'una llengua no oficial i, per tant, potencialment vergonyosa. Valls, que mai no ha viscut a la Catalunya Nord, sembla haver fet seu el complex d'inferioritat que empeny a arraconar qualsevol llengua amb tuf regional.

Ara bé, Valls demostra també que té uns anys de retard. Si bé, avui, ni a Catalunya Nord ni als altres territoris amb llengües minoritzades de França no existeixen moviments potents de recuperació lingüística, en canvi l'ús públic d'aquestes llengües –si és moderat– ja quasi no escandalitza ningú. El futur president de la República fa tard, en aquest aspecte, i potser caldrà que la seva llengua materna esdevingui llengua oficial d'un nou país independent perquè se li estovin una mica aquests principis arnats, heretats del segle XIX. O potser no serà suficient, per a qui va ser naturalitzat francès als dinou anys i que, per tant, ha de demostrar més zel patriòtic que el més parisenc dels parisencs.

D