Raons d'un penediment

Alguns teleespectadors es van mostrar sorpresos la nit del 28 de febrer quan vaig confessar la meva decepció per la política que desenvolupa el PP des del govern d'Espanya i les traces que es perceben, per acció o omissió, en els camins futurs del partit. Moltes persones m'han preguntat per la raó que va motivar tan explícita confessió de desengany, després de trenta anys de pertinença al PP i d'haver intervingut decisivament en els seus orígens a partir de 1970 en el que podríem qualificar dels “fonaments fundacionals” que donaren lloc a la seva cristal·lització el 1975 com a Reforma Democràtica Espanyola i Reforma Democràtica de Catalunya, ja diferenciades i la segona amb un manifest publicat ja en català: Crida per la Reforma Democràtica. El meu trencament amb el partit es va produir el 2000, després del primer mandat de José M. Aznar, tan eficient gràcies al Pacte del Majestic amb CiU. Però els meus lligams emocionals ja s'havien deteriorat a partir de 1996 a causa de la qüestió catalana i del tracte escolar del català, per a mi “una qüestió de consciència”, com li vaig argumentar públicament a Aznar en una reunió de diputats catalans i dirigents del partit. En aquella ocasió Fraga m'havia aconsellat que defensés el meu punt de vista amb totes les seves conseqüències. I, i tant que les va tenir!, el 2000, quan es confeccionaven les llistes per al Congrés. Va ser el meu adéu al partit i a la política, tot i rebre propostes de formacions catalanistes.

Però una cosa és la ruptura i una altra la decepció, tal com exposa Germà Bel en el seu llibre Anatomia d'un desengany (Ed. Destino, 2013). Amb la reincidència en el Pla Hidrològic Nacional, amb nefastos efectes per al delta de l'Ebre i els seus territoris, arribà la meva definitiva desavinença i el meu penediment. Sóc dels que mantenen els seus principis i lleialtats fins al final, mentre la situació sigui raonable. Quan els fets modifiquen la substància dels principis o dels programes, allò èticament digne és la retirada. Els motius són clars: a) El PP s'ha transformat en una plataforma de poder i en instrument per aconseguir aquest poder, lluny dels seus principis i la coherència amb els seus postulats fundacionals. b) Durant la presidència de Rajoy des de novembre de 2011 s'ha marginat la majoria dels líders de referència del PP i tots els que poguessin competir pel lideratge, sota el pretext de contínues renovacions i “refundacions”, que casualment mai afecten els antics nàufrags d'UCD o els seus acòlits. c) Els procediments utilitzats en el control i la superació de la gravíssima crisi que des de 2008 afecta l'economia i la societat del país han suposat un enorme deteriorament de les classes mitjanes, fins la seva pèrdua del poder adquisitiu i l'exagerat increment de la pressió fiscal. Precisament Fraga va imposar des dels inicis el doble objectiu d'un tractament preferencial de les classes populars i una predilecció per la consolidació de les classes mitjanes a Espanya.

d) Catalunya va ser sempre la meva batalla, i Fraga va atendre hàbilment les meves propostes, que es van iniciar en el govern de 1976, quan comandava el projecte de la Transició, amb una idea que encara avui alguns reivindiquen: la Mancomunitat de Prat de la Riba. El que, a poc a poc, donaria lloc al consens constitucional i a les autonomies dissenyades pels constituents. Durant diversos lustres va haver-hi ponts entre Catalunya i Espanya, fins a la majoria absoluta d'Aznar en el 2000. Aleshores es va fer miques tot intent de comprensió mútua, retornant el castellanisme amb tot el que després ha vingut a succeir. e) Trencats els ponts, després de la sentència del Tribunal Constitucional el 2011 sobre l'Estatut de Catalunya, que jo vaig votar favorablement “per raons de mal menor”, tal com vaig expressar a La Razón (i vaig rebre una felicitació manuscrita del mateix Fraga: “Enhorabona pel mal menor”). Amb Rajoy al poder, aquesta incomprensió, o mala entesa, del tema català, probablement plantejat fora de temps, va fer que el meu desengany pel tancredisme del cap del govern davant la gravetat del repte i la seva inoperància pel compromís negociador, deixant que s'instal·lés unilateralment el discurs únic a Catalunya, em portés al desencís i la desesperança de trobar una via de solució negociada. f) Finalment, la gota que va fer vessar el got ha estat la inoportunitat amb què es tracten els interessos dels catalans, la majoria legítims, com el dret a la terra pròpia i el seu ecosistema cultural i econòmic al delta de l'Ebre, o l'ús de la pròpia llengua en els processos educatius que maldestrament ha administrat el Sr. Wert, m'han conduït a aquest punt final de 30 anys de cooperació amb la història i la tradició del PP.

Educat al Delta de l'Ebre (el Perelló i Tortosa) fins als 21 anys, no em puc desentendre del lligam amb la terra, la qual estimo i de la qual em sento molt orgullós. Una altra cosa seria una traïció. Per mi el dret a la terra és sagrat, amb tot el que això comporta. No atendre'l suposa el divorci; i en això estic, veient el greu perill de pervivència de les terres de l'Ebre.