Fer ordinari l'extraordinari

Diu el conseller de presidència, Francesc Homs, que l'Estat està fent una reforma constitucional encoberta amb aquest seguit de lleis que pretenen unificar i uniformar Espanya. La llei Wert, la d'unitat de mercat, i ara la reforma fiscal són tres lleis uniformadores. El mateix Fernando Ónega, gens sospitós de ser proper a les aspiracions de Catalunya, ahir a La Vanguardia utilitzava el mot Loapa, amb tot el seu contingut semàntic d'intent uniformador que s'atribueix a aquesta llei, per valorar les pretensions d'aquesta reforma fiscal que els experts han proposat aquesta setmana. I vistos els antecedents, no hi ha dubte que aquest objectiu és un dels que es busquen. L'altre objectiu és fer-nos creure que hi ha una rebaixa d'impostos per poder anar a unes eleccions generals neutralitzant un dels retrets que s'han fet més al PP: l'engany de prometre rebaixar impostos quan els ha apujat tots. Però com que l'Estat espanyol té uns compromisos presos amb la UE de reduir el dèficit, i abaixar impostos comprometria l'objectiu, no té possibilitat ni marge de maniobra. I el que segurament passarà serà que amb aquesta reforma canviaran impostos directes per indirectes: pujada de l'IVA amb el mètode de canvi de tarifa reduïda a normal, és a dir, del 10% al 21%, suprimiran desgravacions i rebaixaran trams de l'IRPF, que són directes i ens ho vendran com a rebaixa d'impostos.

El gran problema de fons que tenim és que en aquest país durant molts anys vam viure en l'exuberància de la bombolla immobiliària i això va provocar la perversió (a banda de l'altíssima corrupció que anem descobrint) que totes les administracions van crear despesa fixa basant-se amb ingressos extraordinaris, un error gravíssim. I aquesta herència suposa 492.000 milions, pràcticament el 50% del PIB de l'Estat. I ara totes les administracions cometen un altre error: pretendre equilibrar els ingressos a través d'impostos i noves taxes, mirant els que hi havia d'extraordinaris durant la bombolla, i intenten carregar al que resta d'economia la pèrdua d'aquells ingressos extraordinaris. És a dir: fer ordinari allò que era extraordinari.

Qualsevol empresari sap que quan ha tingut unes vendes extraordinàries per circumstàncies temporals i irrepetibles, si vol ser assenyat en la gestió, ha de tenir en compte l'augment i diferenciar-lo del negoci recurrent, perquè sap que passada l'oportunitat, no es tornarà a repetir. Així doncs, quan faci l'anàlisi del seu balanç i del compte de resultats, si no vol cometre un error enorme, haurà de parar atenció a aquest fet temporal. També seria bo que quan se'ns diu que la recaptació fiscal ha baixat respecte al 2007, neutralitzessin els ingressos extraordinaris de la bombolla i l'obra pública, que hom calcula que són més de 50.000 milions.

Pel que s'ha informat d'aquesta proposta de reforma fiscal, no es veu que hi hagi gaire interès a proposar mesures per fer que aflori part de l'economia submergida que, segons estimacions, ja ha assolit unes proporcions properes al 24%: un altre punt negre i endèmic de la nostra recaptació fiscal i que ens allunya del 15% que s'estima que és la mitjana dels països de referència.

El problema principal d'aquesta reforma fiscal és que, si es fa massa mirant els beneficis i les intencions polítiques i no l'economia, no serveixi per reforçar l'incipient i dèbil creixement econòmic que es comença a veure ni tampoc sigui una oportunitat per facilitar la creació d'empreses, crear ocupació, afavorir més l'entrada de noves inversions i l'establiment d'empreses internacionals noves.

El pes de la història d'haver viscut en un miratge és tremendament feixuc i no gens fàcil de reconduir sense un cost polític, un cost que no es vol assumir.