Temps d'Ateneu
Entre totes les institucions socials creades per la societat al llarg de segle XIX i XX per sumar cultura i compromís, llengua i diàleg, formació i informació, també lloc de conversa i tertúlia, esbarjo creatiu per la relació de persones existents i, no ens enganyen, nucli de poder a l'ombra pel seu pes ciutadà i nacional, l'Ateneu Barcelonès ocupa un espai amb lletres d'or.
En el moment actual que viu el país no hi pot haver cap institució cultural neutral, en les ocasions de debò, de prendre actituds en un cantó o en un altre, la neutralitat no és possible. És obvi i notori que en temps d'amenaça real de voler fer-nos desaparèixer, via ofec ràpid per asfixia econòmica i cultural pels grups d'extrema dreta i la dreta extrema que tothom pot identificar per les seves manifestacions diàfanes d'anar contra la llengua i cultura catalanes i contra la immersió lingüística; o via lenta, això és; negant-nos el poder de realitzar-nos com un poble normal i corrent, com una nació lliure que decideix el seu futur, la posició de l'esquerra estatal espanyola, s'ha de prendre partit.
Un partit i posició vers l'oficialitat de la llengua catalana que vaig viure com a soci a l'Ateneu al final del franquisme i inicis de la restauració monàrquica. En una votació a la sala d'actes on les rèmores de la dictadura hi eren presents, on encara res era segur, on els militars colpistes amenaçaven, un grup de socis amb autoestima cultural catalana van plantar cara a la prudència temorenca i van aconseguir que la cultura del país altre cop fos la pròpia de l'Ateneu Barcelonès. Un exemple que seguirien altres ateneus i casinos, centres culturals o similars d'arreu de Catalunya.
Vaig ser soci de l'Ateneu una època no massa llarga, vivia a Barcelona i podia consultar una biblioteca única. Durant anys hi dinava tres vegades a la setmana amb Josep Benet i Joan Villarroya, després fèiem un cafè a la terrassa de la cafeteria que dóna al jardí romàntic únic, el millor lloc del centre de la ciutat per quedar amb algú. En tinc un record inesborrable. Van omplir-me de goig totes les obres i reformes que s'hi feren. Calia arriscar-se i cercar ajuts on fos. El resultat va ser més que bo.
Les presentacions de llibres, debats o les més variades activitats culturals fetes a la sala d'actes de l'Ateneu tenen una pàtina inigualable. Vaig canviar de residència, hàbits i vaig deixar de ser-ne soci. De cop i volta, l'entrada més o menys lliure es va complicar molt; per mi no gaire, em coneixien. Però a poc a poc massa explicacions per poder entrar sol o amb gent que m'acompanyava, fóra dels actes que públicament es feien i fan, em va fer perdre un lloc que me'l sentia propi.
L'Ateneu Barcelonès ara farà eleccions; espero de tot cor que estigui al nivell dels temps actuals. Cal esperar que ningú usi l'Ateneu com a cavall de Troia per recuperar socialment el que políticament està abandonant. Em doldria que guanyés una candidatura que no defensi el dret a decidir. Que no estigui a totes amb el procés que el poble de Catalunya reclama. Necessitem un Ateneu Barcelonès compromès amb els moments actuals; l'Ateneu és on moltes institucions culturals del país s'emmirallen.
