Per dret de conquesta

No entenen res, diem aquí. És una frase que es transmet de generació en generació quan es parla del tracte que rebem d'Espanya i de com se'ns jutja. També ho diuen els corresponsals estrangers a Madrid, com els que havien d'explicar que l'arxiu espanyol de la Guerra Civil es negués a tornar als seus propietaris, molts d'ells institucions i particulars catalans, els documents i material que les tropes franquistes s'havien endut com a botí de guerra. Els corresponsals estrangers no se'n sabien avenir. I tampoc no sabien com explicar l'esperpèntica manifestació de fa dinou anys a Salamanca “a favor de la unitat de l'arxiu”. Unitat de l'arxiu? I un be negre! Ras i curt: contra Catalunya.

Quan el govern central va decidir que els documents catalans tornessin a Catalunya, es va desfermar una campanya de tergiversacions que tenien com a únic fil conductor un anticatalanisme visceral. L'ABC del 30 de març del 1995 titulava: “Más de 55.000 salmantinos tomaron la ciudad en defensa del Archivo. La marcha transcurrió en un clima de ejemplar respeto hacia Cataluña”.

Aquest clima era tan exemplar, que l'alcalde d'aleshores –socialista– va advertir que ”habrá violencia si sale un solo papel de aquí”. I l'escriptor Gonzalo Torrente Ballester va fer una arenga des del balcó de l'ajuntament en què va esperonar els veïns de Salamanca a mantenir l'amor a “lo que es vuestro por derecho de conquista”. Ell va quedar ben descansat i la gent el va aplaudir. Al carrer de l'Archivo Nacional, que es deia Gibraltar, li van canviar el nom per calle del Expolio.

Aquella va ser la primera manifestació, però n'hi va haver més, i encara més nombroses, especialment la del 2005, amb una nova pluja de floretes a Catalunya. Allò ha anat a més, el pim-pam-pum anticatalà és avui la més alta expressió del patriotisme espanyol, segons el qual l'ascens de l'independentisme és un invent diabòlic d'Artur Mas.