Suárez polièdric

Que la política és l'art de l'interès i de la curta volada és una veritat sabuda. Per això no és gens estrany que les interpretacions sobre la transcendència d'Adolfo Suárez hagin estat com han estat. Per a Mariano Rajoy, per exemple, el màxim valor del seu antecessor és “la solidaritat”; per a Alfredo Pérez Rubalcaba, “la llibertat”; per al rei Joan Carles, “la camaraderia”, i per a Artur Mas, “l'audàcia”. Suárez va ser, en efecte i segons el moment, un solidari, un defensor de les llibertats, un camarada o un audaç. També va ser altres coses que el moment actual no recomana destacar. Però, sigui com sigui, en el moment de l'elegia cadascú, com a Beniparrell o a Sabadell, va a la d'ell. Més vergonya causen aquells que van contribuir al dramàtic final de la UCD i ara s'aventen les mosques. El rei, en el moment de la mort per liquidació del partit i el líder que havien propiciat la Transició, no va fer un gran paper. El PSOE va linxar-lo i es va afanyar a recollir-ne els bocins. Només per fer una mica de memòria necessària caldria recordar les amables paraules que li van dedicar Alfonso Guerra i Felipe González. I, ja posats a recuperar la història sense versions interessades, convindria saber també els motius concrets de la dimissió. Pel que intuïm, perquè no hi ha hagut manera d'aclarir del tot l'episodi, Suárez va estripar la baralla per diluir un colp d'estat que al final va acabar fent-se efectiu. Quin paper van tenir alguns dels que ara en fan hagiografia en aquell intent?