Suárez, referent?

a mort del primer president de l'actual període democràtic a l'Estat espanyol ha desbocat la literatura hagiogràfica i les anàlisis històriques d'una manera absolutament comprensible i natural si es mira des d'una perspectiva hispanocèntrica. La figura d'Adolfo Suárez, al marge de judicis, apropiacions, reivindicacions o crítiques, o precisament per totes aquestes coses, és un referent ineludible a l'hora d'acostar-se a un període intens, complex i controvertit de la història recent. Hem sentit valoracions assenyades, altres d'exagerades i unes quantes de ponderades, la majoria de les quals, per no dir totes, han consistit a portar l'aigua del líder centrista al molí de les formacions polítiques actuals. Les herències dels grans personatges són sempre disputades, la qual cosa explica la seva grandesa, i Suárez no passarà de cap manera com un polític menor als annals de la política espanyola.

Una altra cosa és Catalunya. No hi ha dubte que les actuacions de l'estadista de la Transició van determinar en bona manera l'aleshores incert futur del nostre país i van condicionar el present actual. Però aquesta circumstància històrica no situa la política catalana de cap manera en la línia hereditària d'allò que va representar l'home de la UCD.

La Catalunya actual, la que vol ser i també la que ha estat fins ara, no és pas el fruit de la Transició espanyola, sinó que arrenca de més enrere. La idea d'un país civilitzat i culte, cosmopolita i creatiu, amb una administració moderna i una voluntat de cohesió social, no la creen els pactes de La Moncloa. De l'origen, just d'aquí a uns dies en celebrarem el centenari. La Catalunya actual és filla d'un concepte de país que va tenir la seva primera concreció en la Mancomunitat. Fa un segle exacte que els catalans vam començar a dotar-nos d'estructures d'estat, de voluntat política de ser i, sobretot, de fer. De fer un país millor. En cent anys s'ha intentat fer aquest camí amb reis i amb repúbliques, al costat dels espanyols, en contra dels espanyols i fins i tot donant la mà als espanyols. Alguns ho hem fet arrossegats per la majoria, altres per convicció, altres per prudència, altres per estratègia. Fins que uns i altres hem arribat a la conclusió que el camí de la Catalunya moderna és fugir del resultat d'una transició pilotada pel conductor d'un vehicle que no és el nostre.

L