Un fenomen sense marxa enrere

istòricament, les tendències polítiques dels ciutadans acostumen a pujar i baixar en funció de l'acció del seu govern. És el cas, per exemple, segons ha recordat Lluís Orriols, professor de ciència política a la UdG, del que passava als EUA abans que assolís el poder Ronald Reagan. Hi havia llavors una àmplia majoria d'americans que demanaven una reducció de les despeses socials. I així ho va fer Reagan quan va ser nomenat president, però la gent no li ho va agrair, al contrari, va començar a exigir-li el pressupost que, fent-los cas, havia retallat a consciència. És el que Orriols anomena l'efecte termòstat de la ciutadania: demanem més quan ens ho treuen i deixem de demanar quan ens ho donen. És el que passa ara mateix a l'Estat espanyol, on, arran de les àmplies retallades en polítiques de benestar social, ha augmentat exponencialment el nombre de ciutadans que reclamen que s'inverteixi més, per exemple, en la sanitat pública. Es pot traslladar, però, aquest vaivé de l'opinió pública a Catalunya? L'augment de l'independentisme és també una qüestió de termòstat? Dit d'una altra manera, hi ha molts més independentistes com a rebuig de la política centralitzadora a partir, sobretot, de la sentència contra l'Estatut i de l'agreujament de la crisi econòmica? Orriols creu que sí i opina que, com que som davant un fenomen de termòstat, aquest és “conjuntural i reversible”.

Certament, l'augment de l'independentisme català està lligat a l'ofec centralista dels últims anys. Creiem, però, que el “fenomen” català no es comportarà com descriuen els cànons polítics: no és, per tant, “conjuntural i reversible”. De cap manera. Bàsicament, perquè l'Estat ha girat tant el termòstat cap enrere, tantes vegades, des de fa tants anys i amb tant menyspreu, que una àmplia majoria de catalans ha fet un pas endavant i ha dit prou. I difícilment ara es faran enrere. Fa temps que la política espanyola s'ha quedat sense eines per girar de nou el termòstat cap a posicions que puguin “revertir” l'independentisme. I suposant que hi hagués algun polític prou decidit a fer-ho, quina capacitat de maniobra té l'Estat per fer noves propostes? Zero o menys que zero, tenint en compte, sobretot, que està lligat de mans i peus pel “cafè per a tots” constitucional. Un “cafè” al qual encara haurem d'estar agraïts.

H