Encara a Bierville

Ara em revinc d'una omissió i provo d'esmenar-la: la Plaça Major del dia 21 de juliol que dedicava a Carles Riba –es deia Aurores, creixeu– havia d'haver contingut una indicació sobre la seva continuïtat. Per la provisió humanística de Riba i per aquest seu hàlit literari vastíssim. «La poesia no pot omplir la vida, però necessita tota la vida.» Aquesta és una veritat que fa part del gros de les úniques veritats que ens convenen: les que traspuen d'algun nodriment portentós entre la profusió del pensament i l'esclat de les emocions; ben lluny de l'estenall d'emblemes del misteri religiós i dels dogmes. És una veritat que no m'he pogut estar de poder transcriure; per justícia a un poeta estimat, com fa el cas, i per justícia també a aquest convenciment –en el sentit específic i alhora expansiu del terme, i parafrasejant Riba mateix– que la construcció humana es fa no tant rebent com donant. La poesia té valor per ella mateixa. I ja deuen haver notat que les Elegies de Bierville ens situen en un espai immens de gravitacions en què l'afirmació –com a actitud i des d'una visió del món– hi té la potència que hi té perquè és duta sense reserves al territori del pensament permeable i en moviment. Tenim, un cop més, les portes de la modernitat obertes. I és que l'experiència ribiana de l'exili es fa palesa en el llibre a partir del desig de fer i d'escriure poesia. El poeta fa poesia; en cap cas «expressa sentiments», que bé deu ser la diferència bàsica entre la poesia i la no poesia. Tot plegat, a partir del correlatiu d'Homer i de l'Odissea. Riba beu d'Homer els aspectes inherents que representen per ell el classicisme aferrissat que convé promocionar en un moment de crisi cultural (talment el d'ara i la d'ara) que assetjava la realitat. Vet ací que el poeta es reformula el concepte d'humanisme entès com una actitud vital lligada a una determinada funció de la cultura: la d'unir diferències, és a dir, la d'aglutinar i alhora preservar –també com ara– els valors comuns de la tradició més alta. Des d'un humanisme que no és moralista, en la mesura que la poesia és una experiència vivent en què el poeta Riba recull l'ensenyança antiga i l'aplica a definir-se (i a conèixer-se) ell mateix i la seva època. Tenint present que en el context d'una crua realitat d'exili qualsevulla «salvació personal» podria esdevenir també «salvació col·lectiva» i, en conseqüència, nacional. Les Elegies... volen dignificar una pàtria desproveïda ja de llibertat i de continuïtat cultural la qual ha estat (i continua estant) estroncada i té, per tant, sobre nosaltres uns efectes que podrien ser insalvables. Per Riba –i és una reflexió que ens pertany– l'experiència de l'exili té un equivalent amb la mort; la mort entesa com una major naixença. Vida, mort i regeneració des de la mort.