‘Jojahodeisme'

La xarxa de jojahodeistes sembla treure el cap en forma de discretes cèl·lules escampades pel país. De moment no en són gaires, però és cert que darrerament es fan notar una mica més en sopars, cafès i piulades vespertines. La cosa consisteix a avançar la informació, prou evident diuen, que la consulta no s'acabarà celebrant i que aleshores entrarem en el terreny de la fragilitat política total: Mas hauria de compartir el lideratge del procés, convocar eleccions plebiscitàries, arriscar un bon nombre de diputats convergents i condicionar el seu programa electoral a una DUI o quelcom de semblant que en tot cas aboqui a la dimensió desconeguda. Desprestigi, descontrol, terror. Tot això si no és que a més a més vivim un nou sis d'octubre, un triomf republicà ple de proclamacions apressades i governança maldestra. Ells ja ho deien, els jojahodeistes: en els propers mesos, caos. I per això hi són ells, i per això Madrid confia en ells: perquè caldrà un cert retorn a l'ordre. I mira que ens van avisar.

No és només que s'infravalori l'abast social que ha acabat tenint l'independentisme: fa massa anys que s'infravalora el president Mas, la seva audàcia i la seva determinació. La seva capacitat de resistència davant l'adversitat. Passen els mesos i hi acaben caient de nou. De fet, aquesta és precisament la tesi actual del govern espanyol: que la cosa acabarà en caos, amb el catalanisme dividit i amb Mas discutit a casa seva. No és que infravalorin només el sentiment popular, és que tornen a infravalorar Mas un altre cop: l'infravaloren a ell i també infravaloren la gent que el vota. També crec que s'equivoquen sobre el paper d'ERC, situada avui en un rol de major responsabilitat del que pot semblar (i confiem que continuï així). De totes maneres, l'amenaça és certa i és el nostre únic taló d'Aquil·les. No en veig cap altre: el nostre únic taló d'Aquil·les és caure en el desordre, la divisió i el caos. No crec que fallem en escrupolositat legal o procedimental, ni en exemplaritat democràtica, ni en argumentació ni en determinació. Sí que a Madrid confien que fallem per un jojahodeisme prematur, per una por del desordre i de la pèrdua del nord, o perquè la unitat sobiranista s'esquerdi per partidismes o per arítmies entre líders. És a dir, que el vertigen comprensible que avui s'experimenta al govern català s'escampi a la població quan toqui l'hora del salt, l'hora de saltar-se legalitats o jurisprudències, l'hora de fer foc nou amb programes nous i horitzons immediats revolucionaris.

Ja ens va succeir en els anys del primer catalanisme: el repte aleshores era fer una “revolució ordenada”, i es va aconseguir. La clau de l'èxit del catalanisme dels anys 10 o 20 va ser l'ordre, la suma, la Solidaritat, l'autodisciplina, el sentit constructiu i el seny. Revolució catalanista, escandalosa per a la resta de l'Estat, inèdita i intolerable... Però sobretot perquè era ordenada i perquè no cometia errors de gruix. No es dividia, o es dividia poc. Controlava prou bé els comprensibles partidismes i els personalismes. I si això va trencar-se l'any 23 va ser per culpa de la por del desordre, i si encara es va trencar més l'any 34 també va ser per la mateixa raó.

Els propers mesos, Mas haurà de transformar el seu Prat de la Riba personal en una mena de Macià progressiu. Tots els partits i líders hauran de respondre a una dinàmica més pròpia dels anys 30 (proclamacions, fets consumats, xocs de legitimitats) que no pas dels anys de la Mancomunitat (preparació del país, lluita per l'autogovern, consciència nacional). És inevitable. Però llavors el sobiranisme haurà de demostrar que la seva revolució, inevitable a mesura que passin els mesos, és ordenada i assenyada. Impecable, unitària, generosa i astuta. Líders i partits que no es passin de revolucions. L'única manera de desactivar el jojahodeisme és amb un ordre i una unitat escrupolosos, domesticant Macià, fent-lo comptar fins a deu, demostrant seriositat i fortalesa. Ells ja han avisat: veurem si acabaran tenint raó.