Poder i no voler

Insisteixen els més savis de la tribu que la darrera sentència perpetrada pel Tribunal Constitucional nega la sobirania al poble català però li permet exercir, a aquest poble no reconegut, el dret a decidir “dins el marc legal” i gràcies “a l'acord polític”. Dedueixen, aquests savis constitucionalistes nostres, que l'“escletxa” no és conseqüència de la magnanimitat de ses senyories sinó d'un acord entre el sector conservador, acostat al PSOE, i el reaccionari, identificat amb el PP, d'aquesta més alta no pot ser instància arbitrària. Ahir el mateix Joan Herrera va proclamar a la ràdio que això desarma Mariano Rajoy, que martelleja amb insistència el seu “ni puc ni vull”. Ja ho sabíem, això, que Rajoy pot però no vol. Es pot fer una consulta a Catalunya per saber si el poble català vol la independència dins l'actual marc legal. Perquè preguntar no és ofendre constitucionalment. El que no es podria fer després seria actuar en conseqüència, més enllà d'instar el Parlament espanyol a fer una reforma constitucional que hipotèticament permetés la secessió. Tot això, senyories i amics, no passarà. Perquè Rajoy sap des de sempre que pot, però no vol. Tampoc Alfredo Pérez Rubalcaba, en una hipotètica i gens previsible ascensió al poder, voldria. L'un i l'altre poden i no volen. I la senyora Rosa Díez podria però abans rebentaria d'un vessament. És a dir, som on érem. I al davant tenim allò que en podríem dir el punt necessari de transgressió democràtica. Sense permís de l'autoritat.