‘Eppur si muove'

Empipa i irrita molt treballar i no veure'n el fruit; dedicar hores i hores a pensar, per exemple, com reformar una situació establerta, un statu quo que es manifesta i es reconeix millorable, mentre comprovem que l'estudi i les propostes articulades van a parar dins un calaix. És, si més no, frustrant confirmar que més enllà de constatacions i evidències provades, sempre, al darrer tram de la decisió, en el punt important de l'acció política, tremolen les cames dels responsables governamentals o la inèrcia finalment els guanya. A hores d'ara compartim en bona part aquest sentiment aquells que vam formar la Comissió per a la Reforma de les Administracions Públiques catalanes, la qual vaig tenir l'honor de presidir. Després de sis mesos de treball i un any després de les propostes, com reconeixia fa poc Francesc Longo a un mitjà, l'efectivitat del treball ha estat quasi nul·la. El consol que pot restar a la ciutadania és que tot allò no li va costar ni un euro!

És comprensible que grans canvis en temps de mudances facin por, i més quan aquests poden dividir el suport a objectius considerats superiors respecte, altrament, d'un problema que s'arrossega des de fa molts anys: el de construir una nova administració més orientada als interessos de la ciutadania a la qual serveix. Per això, no en toca d'altra que quan s'esdevé un canvi, per petit que sigui, però en la direcció correcta, el celebrem amb bombo i platerets. La conselleria d'Ensenyament ha entomat així recentment una peça de canvi concebuda ja en l'etapa del conseller Maragall i que fa part de la genètica de les reformes proposades per la comissió: apoderar els equips de direcció dels nostres centres (sanitaris, i també educatius) per poder exigir-los millors resultats. Es dóna així continuïtat a una política formativa de directors de centres que els professionalitza, els responsabilitza amb el projecte educatiu i els involucra en l'èxit dels assoliments. I ho fa a la vegada que permet que els directors formin equip, puguin escollir professorat, definint fins i tot perfils de docents necessaris. Ben segur que això s'ha de fer dintre de certs límits, considerats prou raonables, i acompanyats d'altres mesures que enforteixin els equips.

Canviar un panorama en què la direcció era sovint una tasca maleïda, rotatòria entre els més complaents amb la corporació, amb nomenament extern quan ningú ho volia ser, amb filies i fòbies quan algú s'hi atrevia, amb el perill que el canvi polític o de correlació de forces fes efectiva la dita “avui per tu demà per mi”. En contra d'això, té lògica desplegar amb el canvi proposat la funció protectora “funcionarial” en favor de qui té encomanades autoritat i responsabilitat, no del compte aliè que protegeix així els seus interessos individuals. I és que l'estabilitat mai hauria de permetre l'enclaustrament de l'interès individual o del de qui va per lliure enfront de qui ha de defensar l'interès col·lectiu. El que ha de garantir la funció pública és l'exercici de la potestat de premi i sanció dintre de la llei; la possibilitat que un expedient es tramiti en temps i forma, que no s'eternitzi i perdi el valor d'exemple que pugui tenir quan després de passar per la judicatura ni el context el justifica ni qui el va promoure té ja capacitat de fer-lo efectiu.

Els centres educatius certament no són empreses. El seu objectiu no és maximitzar el benefici abans d'impostos ni el cash flow; però sí que necessiten visualitzar qui mana, qui és responsable, qui s'interessa en el dia a dia per allò que és de tots i no és de ningú. Les matisacions son òbvies: els pares han de poder ratificar i validar decisions; la conselleria ha de valorar la millora, no en comparativa entre centres sinó en la seva dinàmica per tal de no penalitzar els punts de partida pitjors. Un lideratge es fa sobre la base de la confiança en els equips; equips que en situació d'incertesa s'atreveixen a decidir i són capaços d'oferir en el temps un registre de més encerts que errors. Això construeix cultura organitzativa de la bona: contra el qui pensa que qui dia passa any empeny, contra el qui espera el canvi polític per ocupar el lloc dels “cessants”, respecte de la solitud de qui se sent traït per col·legues. I en favor de la innovació (que vol dir prendre riscos), cal atorgar capacitat de decisió, assumir responsabilitats, retre comptes.