Economies emergents i creixement global
L'any 2009 es va produir l'impacte negatiu de la gran recessió. La pràctica totalitat d'economies desenvolupades van experimentar una taxa de creixement negativa i les emergents van créixer 4 o 5 punts menys. Des d'aleshores, la recuperació econòmica ha estat més forta en les economies emergents que en les desenvolupades. Mentre que el 2013 les economies emergents van créixer un 4,5%, les desenvolupades no van arribar, de mitjana, a l'1,5%. Aquestes no han pogut tornar a les taxes de creixement anteriors a la crisi i experimenten encara nivells d'atur per sobre dels habituals. Hi ha alguns dubtes, però, sobre la capacitat de les economies emergents de mantenir aquest impuls. Això suposaria un problema per a les economies desenvolupades, que també creixerien menys a causa de la caiguda de les seves exportacions i de l'efecte negatiu de la pèrdua de valor dels actius, accions o bons dels mercats emergents.
La primera incògnita és a la Xina. Després de dues dècades d'un creixement espectacular, l'economia xinesa ha anat acumulant importants desequilibris. Sobreproducció en alguns sectors, tensions inflacionàries, dependència d'un tipus de canvi artificialment infravalorat per potenciar les seves exportacions, un excés de crèdit que posaria en perill les institucions financeres si es frena molt el creixement. El govern xinès ha posat en marxa un programa de reformes que té com a objectiu principal el desplaçament cap a un model econòmic menys basat en les exportacions i la inversió i més en el consum de les famílies i en una millor provisió de serveis públics bàsics, com ara la sanitat i l'educació. Un model més sostenible, però que implicaria créixer per sota del 7%. És el que s'anomena un aterratge suau. En contraposició a l'aterratge brusc que es produiria si no es fes res i els problemes apareguessin de manera sobtada. En forma d'una inflació descontrolada que obligués a apujar els tipus d'interès o per l'aparició de fallides bancàries que obliguessin el govern a injectar quantitats importants de diners.
El problema és que les reformes s'estan portant a terme amb lentitud. No és gens estrany. Hi ha importants grups de poder que en sortirien perjudicats, com ara els governs locals, les grans empreses públiques o les altes jerarquies de l'exèrcit i del partit. En canvi, els que se'n veurien beneficiats, les famílies, els consumidors i els treballadors assalariats, no estan organitzats políticament i, per tant, tenen una menor capacitat de pressió. Això vol dir que, a curt termini, es mantindran taxes de creixement per sobre del 7%, però en canvi augmenta el perill que, a mitjà termini, a un parell d'anys vista, es produeixi una aturada més sobtada.
També a l'Índia calen reformes. Per apropar més l'economia als principis del mercat, eliminant impediments als moviments de capital i al finançament d'infraestructures, i per canviar el sistema impositiu i permetre una millor recaptació d'impostos del sector públic. El problema és que el Partit del Congrés, actualment en el govern i autor d'aquesta agenda reformista, molt probablement perdrà les properes eleccions en mans del partit del popular Narendra Modi. I no està gens clar que aquest pugui tirar endavant una agenda de reformes que ja s'ha anat ajornant massa. A més, una de les prioritats de l'Índia és reduir la inflació, que ha assolit l'11% i amenaça de reduir la competitivitat de l'economia. Per reduir-la, el banc central haurà d'apujar els tipus d'interès i serà difícil no frenar considerablement l'activitat econòmica
ben segur que, a mitjà termini, les grans economies emergents seguiran aportant creixement a l'economia global. Però, a curt termini, poden aparèixer problemes. I si, com a resultat d'aquests problemes, les gran economies emergents creixen menys, tota l'economia global se'n ressentirà.
