Modest Prats

Per retre homenatge als mestres clàssics, Bernat de Chartres, teòleg del segle XII, va amonedar aquest pensament, preciós: “Nosaltres som com nans asseguts a les espatlles de gegants.” Modest Prats, que va morir dissabte, ha estat un dels nostres gegants. Els múltiples perfils de Modest Prats (sacerdot, filòleg, docent, conversador, lector, conferenciant, orador, analista, escriptor i amic) convergeixen a destacar el tot orgànic d'una de les poques figures intel·lectuals del nostre temps capaces d'enllaçar el present amb un profund coneixement de la tradició dels clàssics. I tot amb un alè de passió intel·ligent, component vitalitzador d'una erudició tan fonda i transformadora com la seva.

Entre molts altres dons, Modest Prats tenia el de la valentia. Va ser valent com a animal polític. Mentre el país i tota la sociovergència celebraven els fastos de les olimpíades del 1992, ell va ser un dels pocs intel·lectuals que va alçar la veu per denunciar les detencions i tortures dels independentistes empresonats en aquella ràtzia dirigida per Garzón. També va ser valent en el pla intel·lectual. Fa unes setmanes un sociolingüista, emparant-se en les noves dades de coneixement de l'idioma català ofertes per l'Idescat, es preguntava on són, ara, els que fa uns anys pronosticaven la desaparició de l'idioma. És un mal plantejament. Perquè la lucidesa de molts estudis radica precisament a intentar pal·liar els problemes que diagnostiquen. L'any 1990 Modest Prats va escriure Meditació ignasiana sobre la normalització lingüística, que va significar un lluminós canvi de paradigma en el diagnòstic de la situació social de la llengua. Aquell opuscle va promoure un intens debat de fons i de conscienciació col·lectiva, que continua vigent encara. La pregunta és: ¿com estaríem, ara, sense aquell diagnòstic preclar? Seríem, és clar, més pobres. Més insignificantment nans.